Gírgola groga – Laetiporus sulphureus

Publicat el octubre 12, 2022 per El Jardí de les Bruixes

Espectacular i saborosa gírgola groga. Laetiporus sulphureus.

És un fong sapròfit, que vol dir que s’alimenta de fusta morta, o de vegades paràsit d’arbres vells, contribuint a descompondre allò esgotat per omplir el sòl del bosc de nova vida.

Rarament creix en arbres que no siguin planifolis (tots els que no tenen fulles aciculars –agulles- com les dels pins). Groc ataronjat o taronja, llampant, creixent en forma de lleixa en grups frondosos, aquest bolet és difícil de confondre amb cap altre dels que creixen a casa nostra.

Tradicionalment s’ha utilitzat com a remei per a refredats, grips i infeccions vàries, càncer d’estómac i reumatismes.

De jove és un bolet comestible, conegut en anglès com a pollastre dels boscos perquè la textura de la seva carn recorda molt a la d’aquest animal. Cal evitar però els exemplars vells, que prenen una consistència semblant al suro i sovint estan completament corcats. No s’ha de menjar cru, i el millor és coure’l amb salses o líquids ja que pot ser una mica sec. Com el pollastre, vaja.

De tots els compostos que conté, que no són pocs, els més interessants són els β-glucans i els triterpens. També els compostos fenòlics, molt abundants i amb importants virtuts antioxidants. A part d’aquests, també hi trobem lectines, enzims, àcids grassos poliinsaturats i ergosterol, el precursor de la vitamina D.

La ciència moderna confirma la saviesa tradicional en diversos estudis, on s’han comprovat les seves virtuts per:

  • Reduir l’avanç de processos cancerígens: dificultant el creixement dels tumors i induint l’apoptosi (autodestrucció) de les cèl·lules malignes.
  • Modular el funcionament del sistema immunitari: com passa amb molts altres bolets pel seu contingut en β-glucans, alhora que els seus triterpens afecten negativament els microorganismes, fongs i bacteris, potencialment patògens, respectant la microbiota simbiòtica.
  • Regular la inflamació: respectant la inflamació que ve a ajudar, afavorint els processos de reparació tissular, i reduint la inflamació sistèmica causant de malalties cròniques i degeneratives. De fet la inflamació és una de les funcions del sistema immunitari, però aquí , a part dels β-glucans, també hi intervenen els compostos fenòlics i la seva capacitat antioxidant.
  • Reduir el colesterol en sang i sobretot evitar el danys arterials que fan que s’acumuli en plaques, veritable amenaça per al sistema circulatori i la salut general, més del què ho és un colesterol elevat.
  • Regenerar les cèl·lules β del pàncrees, que són les responsables de produir insulina, alhora que redueix el sucre en sang.

Per gaudir de les seves virtuts n’hi ha prou en menjar-lo, sempre mastegant molt bé (cosa que hauríem de fer sempre), per assegurar que posem les coses fàcils al nostre sistema digestiu i microorganismes aliats per a descompondre’l correctament i que puguem absorbir el màxim de compostos possibles.

També podem fer-ne una infusió, tot i que en aquest cas només servirà per a allò referent a la salut cardiovascular.

Millor seria una tintura de 60° que extraurà compostos fenòlics i triterpens. I si volem gaudir de totes les seves virtuts, caldrà un extracte més complex, elaborat en dues fases, que explico com fer a la classe magistral “Els bolets també curen”, i a al curs avançat de Medicina tradicional del Mediterrani.

 

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.

 

Referències:
Laetiporus sulphureus – chemical composition and medicinal value DOI:10.24326/asphc.2018.1.8
Study on chemical, bioactive and food preserving properties of Laetiporus sulphureus (Bull.: Fr.) Murr. DOI: 10.1039/C4FO00113C

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Feu un comentari

NO són antibiòtics naturals

Publicat el octubre 2, 2022 per El Jardí de les Bruixes

Si, ho reconec, jo també dic (massa vegades) que una planta o remei és antibiòtic. El paradigma de terra cremada de la cultura moderna també ha calat en mi, si.

Però, què passa? Per què no es pot dir això d’antibiòtic natural?
Senzill, no és acurat, ni descriu la manera de treballar i entendre el món de les medicines holístiques.
Encara més: NO ÉS CERT.

Guerra a la Vida

Antibiòtic, d’anti- i –bio, vol dir “en contra de la Vida”.

Ens han ficat en un discurs en què el sistema immunitari ataca, els microbis envaeixen teixits, els medicaments eliminen i els tractaments mèdics combaten. I evidentment en aquesta guerra, el personal mèdic, amb el oficials superiors o metges, és qui comanda, sent la persona consultant un objecte passiu sobre el que passen les coses, sense que sembli que hi tingui res a dir o fer.

Desinfectants, pasteurització, esterilització, antibiòtics… Ens han convençut que hem de dominar el món, que si no ho fem, altres formes de Vida reeixides ens exterminaran. Matar o morir. Hem declarat la guerra a la Vida.

Però com va dir el biòleg Máximo Sandín:

“Los conocimientos científicos más actuales demuestran que las bacterias y los virus conviven armoniosamente en todas partes, incluyendo nuestros propios organismos, y que solo de manera excepcional se vuelven patógenos: cuando alguna causa externa desestabiliza su funcionamiento normal. Y teniendo en cuenta que se calcula que hay en la tierra 5 x 10³⁰ bacterias –diez mil millones de veces el número calculado de estrellas en el universo- y que el número de virus es entre 5 y 25 veces superior…¡si las bacterias y virus fueran patógenos no duraríamos ni un segundo!

I com és a dalt és a baix. Com és a fora és a dins. Som un microcosmos complet. Un ecosistema intern. A diferència del què ens han ensenyat a pensar, NO SOM INDIVIDUS. Un ser humà no és una forma de Vida.  O com a mínim no de la manera que solem entendre el concepte.

Un ésser humà és un conjunt de formes de Vida, la majoria de les quals treballen cooperativament per a un objectiu comú, la supervivència i èxit biològic i fins vital, de la comunitat que formen.

Estem formats per uns 30 bilions de cèl·lules humanes…i uns 40 bilions de cèl·lules microbianes. Això vol dir que som microbians en un 60%…

Clar que si ho mirem per pes, com que les nostres cèl·lules són més grosses,  tenim més quilos d’humanitat. Però no gaire! Dins de cada una de les nostres cèl·lules, s’hi troba un orgànul de vital importància que no és res més que un bacteri que en un moment de l’evolució es va fusionar amb les primeres cèl·lules eucariotes (complexes), i des d’aquell dia s’ha replicat amb cada cèl·lula. (És aquesta forma ovalada, grossa i rosada de l’esquerra de la foto).

De tots aquests microbis, només l’1%  POT SER potencialment patogen. Els altres són simples habitants pacífics o directament, simbionts sense els quals no podríem digerir, o mantenir l’equilibri biòtic dintre nostre, morint en pocs dies.

No som individus. Som ecosistemes complexos interaccionant que depenen tant de totes les seves parts per subsistir, com d’altres ecosistemes (animals, plantes, territori, planeta, sistema solar…). Som alhora casa i habitant, mare i fill, rei i súbdit, mentor i aprenent, el tot i les parts.

La Vida és una xarxa on cap part és la més important i totes depenen de les altres.

Biomoduladors

Així, si algunes plantes fossin realment antibiòtics (antivida) naturals, no els hauríem de fer servir pràcticament mai.

I el cas és que la gran majoria de plantes que etiquetem amb aquest horrible nom, no tenen aquesta “virtut” (llegeixi’s defecte). Els antibiòtics, no són gaire selectius. Maten indiscriminadament molts tipus de bacteris, siguin o no patògens. Per això després d’un tractament antibiòtic, és fàcil que apareguin infeccions fúngiques, no ha quedat ningú per protegir l’equilibri vital de l‘organisme, i els patògens han tingut via lliure per assentar-se en la terra cremada.

Posem per exemple l’all, un dels més famosos “antibiòtics naturals”.  Si ho fos, en menjar all la nostra fora intestinal patiria, en canvi no només no és així, sinó que l’all conté FOS (fructooligosacàrids), que són aliment per la flora intestinal (prebiòtics). I per tant, com passa amb moltes plantes, el què fa és regular, i no exterminar.

Les plantes medicinals que anomenem antibiòtiques, utilitzades directament o en extractes galènics com tisanes, tintures, xarops, etc. (atenció que no passa el mateix amb els olis essencials), sigui per l’efecte dels seus compostos sofrats, fenòlics, alkilamides, betaglucans,etc, el què fan és modular l’equilibri de l’ecosistema que són.

Perquè si un microorganisme pot proliferar de manera que es comporti com a patogen, és que el medi, no està bé. I com que aquesta és la veritable causa, qualsevol actuació que no sigui buscar el retorn a l’equilibri (si és que no és una qüestió imperativament urgent), serà un vulgar nyap.

Són biomoduladors, no antibiòtics.

El llenguatge modela la cultura, canviem-lo, tornem a la Vida.
Tornem al coneixement.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Feu un comentari

El Bosc com a Temple

Publicat el setembre 27, 2022 per El Jardí de les Bruixes

Perquè no deixem de ser simis, i la nostra llar ancestral són els arbres, i perquè els arbres són la màxima expressió del Regne Vegetal, la nostra mare nodrissa, protectora, inspiradora.

Les plantes ens proporcionen pràcticament tot allò que ens cal per sobreviure, i alimenten els animals dels que ens alimentem. Amb els nostres residus, i fins amb els nostres cossos algun dia, els retornem tot el què en rebem. Inhalem el què elles exhalen, i elles inhalen el què nosaltres exhalem.

Són la nostra mitja taronja, sent elles quasi taronja sencera. Les vam necessitar per néixer i les seguim necessitant per existir, elles ens necessitem poc, sovint gens.

Per tot això, no és estrany que les plantes ocupin un lloc central en el misticisme humà, molt sovint amb els arbres com el seu estendard, i els boscos com a manifestació del seu beneït poder i ubiqüitat.

L’Axis Mundi, l’eix que connecta els mons. El món humà i el món de l’esperit, el celestial i el  ctònic. Fins i tot quan és l’escala que porta a déu, és de fusta. Fins i tot quan és la creu de Crist, desproveïda de la sacralitat animista primitiva, patriarcalitzada, segueix simbolitzant la unió, el canal, que connecta el món material amb el món de l’esperit,  i alhora conserva un altre dels símbols més associats al regne vegetal, el renaixement que seguirà la mort, l’etern cicle de redempció de la Vida.

Aquesta certesa, de què les plantes són molt més que els materials i substàncies que n’extraiem, arriba fins al convenciment de què com nosaltres, posseeixen un esperit conscient de si mateix.

Les plantes han sigut tòtems, és a dir avantpassats. Com en el cas de l’alzina entre grecs i ibers, arbre que proporcionava material de construcció de qualitat, llenya densa i de bona brasa, i quilos d’aglans, un fruit ric en carbohidrats, greixos, proteïnes i minerals ideal per ser la base de la dieta. No és estrany doncs que les llegendes d’aquests pobles expliquessin com la humanitat havia sortit del tronc d’una gran alzina que com fa una mare, sustentaria la descendència amb l’aliment de la seva pròpia carn i que, més tard, passés a ser l’arbre consagrat a Zeus, el déu pare.

La sacralitat dels arbres i la veneració que sentim cap a ells ve de molt antic, segurament dels inicis de la nostra espècie, i s’ha mantingut al llarg de mil·lennis, sobrevivint l’embat tant de les religions jerarquitzades, patriarcals i antropocèntriques, com del despotisme del racionalisme i el materialisme, tal com ho demostra el fet que trobem 134 advocacions vegetals de la verge Maria, arbres monumentals a la vora de monestirs i altres llocs de culte, plantes com a elements centrals de festes religioses, etc.

El bosc encarna allò ferotge i indòmit, amb la seva majestuosa presència, és un espai a part del món humà. Un reducte de la salvatgia, del poder generador de la Natura.

La reverència al món vegetal és ben viva a dintre nostre, gràcies al seny de l’instint, i el bosc segueix sent un dels llocs on la comunió amb ell se’ns fa més fàcil, permetent-nos degustar   l’èxtasi més primitiu i enyorat.

Compartint aquesta reverència, sorgeix el desig d’oferir un espai de retorn a aquesta espiritualitat primitiva, a mig camí entre l’etnologia, la botànica, la remeieria i el misticisme, la sortida immersiva “El Bosc com a temple”.

En aquesta activitat parlarem, però sobretot intentarem sentir, la mística que impregna i emana del bosc, i aprendrem maneres senzilles de treballar-hi perquè el bosc torni a ser temple.

Inclou:
Passejada fins un indret que fou un temple enmig de la Natura.
+
Pràctiques de connexió amb el regne vegetal.

Consulta’n les dates a l’agenda, i si no la trobes i t’agradaria que vinguéssim a fer-la al teu territori, contacta’ns.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Feu un comentari

Essències florals, una manera de relacionar-se amb les plantes

Publicat el agost 22, 2022 per El Jardí de les Bruixes

Fa temps que vaig deixar una mica de banda el tema de les essències florals, com a mínim jutjant per les aparences. Però de fet podria dir que més aviat he integrat el concepte i l’he fos amb la resta de les meves pràctiques remeieres. Ha quedat dissolta, però la visió essencialista és ben present en tota la meva manera de treballar amb les plantes.

Però, què són les essències florals?

Les essències florals són extractes vegetals amb base, en un principi, aquosa (el solvent utilitzat és l’aigua), en les que es busca extraure l’essència de la planta en qüestió.

Sentiràs sovint que es tracta d’extractes “energètics”. En la meva opinió no és així. L’energètica treballa, en la majoria de medicines tradicionals del món, amb les energies freda, calenta, seca i humida.

Aquestes determinen en certa manera el temperament, o caràcter, d’una planta, animal, roca o el què sigui. Però dues plantes amb una energètica idèntica (per exemple dues plantes calentes i seques com són la farigola i el romaní), tenen una essència diferent, perquè hi ha sempre alguna cosa més, hi ha l’esperit.

Les essències florals miren de captar l’esperit de les plantes per tal que ens ajudin a superar els nostres conflictes interiors amb els seus aprenentatges vitals. Cada espècie ha trobat unes solucions per adaptar-se als reptes que suposa la Vida, i interaccionar amb elles, de diferents maneres, ens pot ajudar a rebre els seus ensenyaments sobre les habilitats que posseeixen i com integrar-les en el nostre dia a dia.

Les essències florals són extractes dels principis curatius de les plantes, però no dels principis curatius farmacològics, ni dels energètics, sinó dels que es deriven de la seva personalitat i habilitats com a éssers vius. Per exemple, l’olivera és un arbre que no es rendeix mai, capaç de superar plagues, sequeres, gelades i de rebrotar fins i tot quan semblava que la mort l’havia embolcallat del tot. I en la teràpia floral s’utilitza per a les persones que es troben al límit de les seves forces, que estan a un petit pas de rendir-se o que estan enfrontant una situació que faria que qualsevol es rendís. Això, clarament, no és treballar amb les qualitats energètiques, o no només amb elles.

Cal dir que, el mateix que es fa amb les essències florals, es pot fer amb les tintures si es fan correctament. La diferència principal és que les essències florals pràcticament no contenen substàncies actives químicament, i per tant la seva utilització és més segura fins i tot per a qui no tingui cap coneixement de fitoteràpia.

I, com es fan?

Tot i que hi ha unes característiques comunes a tots els individus d’una mateixa espècie, cada un d’ells té les seves particularitats, i per tant, si el què volem és treballar amb l’essència espiritual de l’espècie, caldrà que triem una planta que no destaqui de les seves germanes, una que sigui el més estàndard possible (lloc on creix, aspecte, aroma…).

Per elaborar-les necessitem:

  • Aigua de roca: l’aigua de mina o font que sorgeix de les entranyes de la terra. Cal que ens assegurem que sigui el més pura possible. Per altra banda, per tal que l’efecte produït per l’essència sigui el més precís possible hauríem de tenir en compte que no totes les aigües són iguals i que el seu esperit influirà en el resultat final.
  • La planta que haguem escollit florida.
  • Un recipient de vidre transparent el més prim i pla possible.
  • Un dia assolellat, sense núvols.

El procediment és el següent: tallem les flors sense tocar-les amb les mans, deixant que caiguin a dins del recipient, l’omplim d’aigua i el deixem al Sol, al costat de la planta, durant un mínim de 3 hores o fins que es marceixin, i en acabar filtrem.

D’aquest extracte, en posem entre 2 i 7 gotes en un recipient amb 15ml d’alcohol de 40°, i tindrem el què s’anomena tintura mare d’essència floral. Amb tintura mare és amb el que prepararem les barreges de flors per a ús final (2ª dilució).

El mètode com a base

Aquest és el procés estàndard descrit pel Dr. Bach, però si el realitzem des del punt de vista animista, personalment, crec que cal afegir-hi algunes modificacions i/o passos més, que cada practicant decidirà en funció de les seves creences i experiències.

De la mateixa manera, agafar aquesta manera de procedir i integrar-la en la nostra pràctica remeiera o mística, ens obre moltes portes.

En el cas de les plantes amb una toxicitat alta, és de les poques maneres segures que tenim de treballar amb elles, especialment quan la planta que ens interessa no creix a prop nostre. Però en els altres casos, podem obtenir el mateix amb altres tipus de preparats si fem els preparats amb la mateixa filosofia i cura.

Així, aquest procedir ens pot ajudar a fer tintures, olis, infusions, encens, etc. molt més potents i complets. I el tipus de pensament i intuïció que es practica per trobar les virtuts de les plantes en els sistemes d’essències florals, ens serà útil per anar molt més enllà en la comprensió de les plantes medicinals (i també d’altres éssers i entitats) en les que vulguem buscar ajuda.

Ensenyo coses com aquestes a les formacions de remeieria i de medicina tradicional del Mediterrani, si no te’n vols perdre cap, afegeix-te a la llista de difusió.

Practico aquest tipus de remeieria a l’espai de teràpies del Jardí de les Bruixes, reserva la teva hora aquí.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | Feu un comentari

La meva tècnica estrella de treball emocional amb plantes

Publicat el juliol 13, 2022 per El Jardí de les Bruixes

Vòmit emocional

La Natura és la primera terapeuta i les plantes manifesten el seu poder guaridor a través de les seves virtuts.

Quan ens plantegem treballar amb les plantes, sigui a nivell espiritual/emocional o al que sigui, ens sol passar que ens deixem endur per la nostra tendència a esperar que les coses passin soles, simplement perquè ho mereixem. Bé, per merèixer-se les coses, cal posar-hi part. Ningú ens regalarà la curació, ni tan sols la Natura. El nostre paper ha de ser tant actiu com el del remei.

Amb això vull dir que no n’hi ha prou amb prendre’s una infusió, tintura o qualsevol altre remei, i asseure’s a esperar que faci efecte. El farà, si, perquè el “Vis Medicatrix Naturae” és real. Però tot plegat serà molt més efectiu si hi participem activament. Al cap i a la fi, és la nostra salut. Som les primeres interessades i les principals responsables del seu esdevenir.

No oblidem el poder de l’efecte placebo, és a dir del Vis Medicatrix Naturae en la seva màxima esplendor. La curació que ve de dins i per voluntat pròpia. El fruit de la intenció.

Si combinem l’ajuda de les plantes amb un treball actiu per part nostra, arribarem molt més lluny. Una manera de fer-ho, és el què anomeno tècnica del “vòmit emocional”.

Potser no sona divinament però és una forma d’autoteràpia barata, senzilla i molt efectiva.

Com es fa?

Necessitaràs una tisana, un lloc tranquil i còmode, temps de sobres per dedicar-li (ja saps què diuen, la pressa mata) i quelcom per escriure.

Ah, apaga el mòbil abans de començar. O posa’l en mode avió, en silenci o com vulguis, però que no el puguis veure fent pampallugues, ni vibracions ni cap de les formes subtils que té de reclamar-te l’atenció.

Aquest exercici es basa en degustar la planta que hagis triat a través d’una tisana. Degustar en tots els sentits. Unir-te amb ella, deixar que et posseeixi, que entri ben endins i que sentis com ho fa. Plenament. Amb atenció total als seus efectes en tu, al què et belluga, al què fa aflorar, a les sensacions que et provoca.

Entrant-hi a poc a poc. Començant per l’aroma que el vapor enlaira cap al teu nas, i que respiraràs profundament i meticulosa. Passant al sabor i a les sensacions gustatives i tàctils que desencadena a la teva boca. Sentint-la baixar tub digestiu avall, expandir-se al teu pit, circular per tot el teu cos, des del racó més profund fins a la superfície de la pell. Atenent a totes les sensacions i canvis, en el pla físic, el mental i l’emocional/espiritual.

Ajuda’t del paper per registrar tot el què et va ensenyant, escrivint o dibuixant, com més ho sentis. Lliurement, sense pensar, deixant sortir allò que amagues. Sense jutjar. Anota les conclusions i el què has sentit abans, durant i després, a la llibreta.

No cal que sigui una obra d’art. La qualitat artística és un factor totalment superflu en aquest exercici. No ha d’anar penjat a cap museu ni cal que ho valori ningú més que tu, i tu no t’hi has posat per afany artístic sinó per aprendre de tu i guarir-te.

De fet un cop acabat ho pots destruir, però si decideixes fer-ho, abans mira-t’ho una estona i intenta veure què reflecteix.

La meva recomanació és que t’ho guardis. De fet seria ideal que tinguis una llibreta exclusiva per això, i que així puguis veure la teva evolució i recórrer-hi sempre que necessitis recordar els aprenentatges importants que en trauràs.

Intenta fer-ho cada dia, o com a mínim amb una certa periodicitat.

De què ha de ser la tisana?

Per aquest exercici, com a mínim al principi, recomano utilitzar una sola planta.

El millor seria que fos una planta que et cridi.

De vegades somiem en alguna planta concreta, o hi pensem sovint, o ens atrau molt quan la trobem, o ens ve de gust prendre-la. Fes cas a aquestes intuïcions. Tan sols assegura’t primer que es tracta d’una planta segura. No volem que el vòmit sigui real. 😉

La planta serà la teva guia, la teva acompanyant en el camí de la salut i l’autoconeixement, així que t’aconsello dues coses:

  • Primer que li retornis el favor. Sigues agraïda i si pot ser, cultiva-la i regala els plançons a la teva gent, o ajuda a la seva dispersió natural si és una planta autòctona, o qualsevol altre cosa que ajudi a l’espècie.
  • Segon, que procuris aprendre tot el què puguis de la planta: on creix, com és, quines virtuts té, formes d’ús, mitologia i llegendes associades, usos tradicionals (medicinals però també tintoris, per construir eines, com a part de celebracions i rituals, etc), i tot allò que puguis.

També, si el teu/teva terapeuta t’ha recomanat alguna barreja de plantes específica, la pots utilitzar.

۝

Aquest és un exercici que recomano sovint a les persones que acudeixen a l’espai de teràpies, i que ensenyo a l’alumnat dels cursos de Medicina Tradicional del Mediterrani.

Al curs avançat, li donem una altra volta i l’utilitzem per a descobrir les capacitats de la planta i aprendre a treballar amb ella per incorporar-la a la nostra farmacopea. Perquè un /a terapeuta, ha de conèixer en profunditat els remeis dels que s’ajuda per acompanyar la gent en el camí de la curació i perquè el tast conscient és una forma inigualable d’obtenir informació sobre els remeis, que sempre durem amb nosaltres.

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Feu un comentari

Gram – Cynodon dactylon

Publicat el juny 22, 2022 per El Jardí de les Bruixes
Nom botànic: ~Cynodon dactylon~
Cyno del grec kuon (gos) i odontos (dent), per la forma dels brots del rizoma.
Dactylon, també del grec, referent als dits, per la forma de la seva flor.
Noms comuns: Grama, gram, agram

També coneguda com a gram és l’Elytrigia repens, que hi ha qui diu que es pot usar de la mateixa manera.

Durba (sànscrit)  Thaiel, Najeel, Echrish, Tohma (àrab)
Família:

 

 Poàcies
Originària de:

 

 Probablement de l’est d’Àfrica
Distribució:

 

 Present a tot Catalunya. Actualment a totes les zones temperades i subtropicals del món. Però sempre en zones amb un mínim d’humitat.
Hàbitat:

 

 Ruderal. Creix en camins, conreus, llocs trepitjats, sobretot de contrades mediterrànies i l’estatge montà. De 0 a 2200 msnm. Tant en climes secs (400mm anuals), com humits (2800mm anuals).
Descripció botànica:

 

 Alt: 4-30cm Floreix de juny a octubre. Hemicriptòfit. Rizomes i  sistema radicular molt profund (fins a 2m de profunditat) i extens. Tiges reptants (fins a 20m de llarg). Pot arribar a créixer més de 7 cm al dia.

Inflorescència amb entre 4-6 espigues disposades en forma dactiliforme.

Es reprodueix per llavora, estolons i rizoma.
Curiositats, mite i folklore: S’utilitza per evitar l’erosió del sòl. És una de les plantes més odiades en l’agricultura convencional.

Una de les plantes més apreciades en ayurveda, junt amb l’alfàbrega santa. Consagrada a Ganesha.
Parts usades:

 

 Sobretot arrels i rizomes.

Parts aèries en moderació.
Constituents:

 

 Les parts aèries contenen heteròsids cianogènics.

La planta conté proteïnes (11,6%), hidrats de carboni (75,9%), minerals (òxids de magnesi, fòsfor, ferro, calci, sodi i potassi). Tota la planta proporciona β-sitosterol, flavonoides compostos fenòlics (sobretot hidroquinona), alcaloides (0,1%), saponines, tanins (6,3%), resines (1%), fitoesterols, glucòsids (12,2%) i triterpenoides. També compostos com la vitamina C, carotè, greixos, àcid palmític, etc. La planta fresca conté un 10,47% de proteïna bruta, un 28,17% de fibra i un 11,75% de la cendra total. Escopoletina.
Recol·lecció:

 

 És una planta que tolera condicions de toxicitat més o menys elevades al sòl, o sigui que cal vigilar d’on es cull.
Virtuts:

 

 Ideal per situacions amb excés de calor, tensió o irritació, però també pot ser útil per quan trobem falta de to (atonia), especialment quan està causada per congestió. Per tant, facilita el bon fluir, cosa que pot tant refrigerar com escalfar, i resoldre tot tipus d’obstruccions. Refrigerant, tònica.

Si no fos pel seu efecte sobre la fertilitat femenina, es podria considerar un adaptogen de ple dret.

Actua com a afrodisíac en ambdós sexes, però tot i que augmenta la fertilitat i en general la funció sexual masculina, actua com a abortiva i contraceptiva en les dones. Augmenta els estrògens i disminueix la FSH, la LH i la progesterona, potser degut a la flavona apigenina, amb conegut efecte fitoestrogènic.

Regula el metabolisme i protegeix el fetge. Hipoglicèmica i gran reguladora del perfil lipídic.

Tònic cordial. Antiarítmica i cardioprotectora, amb efecte directe sobre el cor i sistema circulatori en general, potenciat per la millora del perfil lipídic i la glucèmia, així com per l’efecte calmant del SNC.

Depressora i protectora del sistema nerviós central. Sedant, analgèsica, anticonvulsiva, augmenta els nivells de GABA i millora el son. Aquest efecte calmant és útil en els problemes digestius per disfunció del nervi vague causats per ansietat i nerviosisme.

Tònic urinari. Molt apreciada sempre que convingui augmentar la diüresi.

A part de diürètica tonifica els teixits, cosa que la fa ideal per a la debilitat urinària, i desfà els dipòsits d’oxalat càlcic. Cal recordar que també augmentarà l’excreció d’electròlits.

Tònic immunitari. És antial·lèrgica fins al punt que pot reduir molt el risc de xoc anafilàctic. Alhora millora les defenses i sembla que pot tenir considerables efectes antitumorals. Redueix la inflamació excessiva.

Antiplagues: antibiòtica per bacteris gram+ i gram-, antifúngica, antiparasitària (especialment helmints), antivírica.

En ús extern usada com a tònic capil·lar i pel seu poder cicatritzant, analgèsic i antisèptic.

Amb les arrels i rizomes seques se’n feia farina. Quan són ben tendres també es poden menjar crus.
Preparació i administració:

 

 En ús intern i extern, tant per efecte tòpic com reflex.

En decocció, tintura (alcohòlica o acetoalcohòlica), emplastre o el suc de la planta fresca.

També fou molt usada en encens durant l’edat mitjana. Ús interessant ja que conté compostos volàtils antibacterians i antivírics.
Dosificació i seguretat:

 

 De 6 a 12gr de planta seca o extracte equivalent al dia en una o vàries preses segons la necessitat.

Segura fins a dosis de 2000mg/kg de pes corporal. Dosi habitual entre 100 i 500mg/kilo de pes corporal.

Utilitzar amb precaució en persones melancòliques i en dones en edat fèrtil, especialment si presenten hiperestrogenisme i altres desequilibris hormonals.
Tast:

 

 Lleugerament astringent. Càlida en un inici i refrescant posteriorment. Lleugera.
Energètica:

 

 Freda en 1er o 2on grau, depenent de l’autor. Equilibradament seca, pot actuar com a seca en 1er grau o en 2on, segons la necessitat.
Notes i referències:

 

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Feu un comentari

Sanguinària de plata – Paronychia argentea

Publicat el maig 9, 2022 per El Jardí de les Bruixes

~Paronychia argentea~

Paronychia ve d’un mot grec que es va llatinitzar “paronychium” que vol dir panadís (inflamació aguda del teixit cel·lular dels dits), ja que un dels usos més freqüents d’aquesta espècie és el tractament d’inflamacions com les hemorroides i els panadissos. I argentea ve del llatí argenteus, que vol dir de plata, argent, o que ho sembla.

Noms comuns:

 Català: Sanguinària, herba de la sang, herbeta blanca de la sang, herbeta de rebaixar la sang, herba sangonària, sangonera, sangnua, sangnuària; herba blanca, floreta blanca; botja blanca; cama de perdiu; capçotera, herba capçotera; cotonet; flor de terra; herba de neu; herba platera, plateta; mantellina, mantellineta, ortiga blanca; peu de gat; pota de colom; te de rocaCastellano: Sanguinaria , sanguinaria menor, hierba de la sangre, hierba sanguina, sietesangrías; hierba de la plata, flor de la plata, hierba de la Virgen; nevadilla; quebrantapiedras, flor de piedra, rompepiedras; flor de la tierra; hierba del clin; hierba de la golondrina; hierba de las tres lunas; hierba del dolor, hierba del dolor de muelas; hierba meadera, hierba meona, manzanilla rastrera; papelillo ; pies sudados; quebrantadientes; té de campo; zaragacina.

Te àrab: Kassaretlahdjer, Fettatetlahdjer or Bissatelmoulouk.
Família:

 

 Cariofil·làcies
Originària de:

 

 Mediterrània.
Distribució:

 

 Mediterrània. A tot Catalunya, però escassa al Pirineu central. La trobem fins als 1200m d’altura.
Hàbitat:

 

 Creix en pradells de plantes anuals, en marges de camins i clarianes de garrigues. És una planta típica de sòls pedregosos i terrenys nitrificats, fissures de roques, en zones seques i assolellades amb substrat indiferent.
Descripció botànica:

 

 Herba perenne, de vegades biennal. Una mica llenyosa a la base amb tiges vermelloses de 3-50 cm, procumbents (quan neixen solen ser erectes i en créixer esdevenen postrades), molt ramificades des de la base; entrenusos de fins a 3,5 cm,; tiges que poden anar de glabres a pubescents, amb fulles oposades, el·líptiques, estipulades i mucronades. Generalment molt floríferes.  Les flors es presenten en glomèruls laterals i terminals. Són hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes. Envoltades de bràctees escarioses platejades més grans que elles. El fruit és un aqueni.
Curiositats, mite i folklore: L’ús medicinal d’aquestes plantes es va descriure per primera vegada en un manuscrit àrab que va ser redactat entre l’any 1095 i 1100. El cèlebre manuscrit titulat “Umdat al-tabib”: “per tancar ferides fresques, quan s’aplica aquesta planta triturada en forma de cataplasma”.
Parts usades:

 

 Parts aèries florides.
Constituents:

 

 Conté en abundància els flavonoides isorhamnetina, quercetina,  luteolina i jaceosidina.

Àcid vaníl·lic. Saponines oleananes.
Recol·lecció:

 

 D’abril a juny.
Virtuts:

 

 Augmenta la diüresi. Protegeix els ronyons. Desfà les pedres, especialment les d’oxalat càlcic.

Neteja i rebaixa la sang. Per la  congestió i el Foc afectant l’humor sanguini. I per això s’utilitza per a totes les condicions causades per aquest desequilibri: eritemes, picors, eczemes, hipertensió, al·lèrgies, alguns mals de cap

Tònic sanguini i circulatori: Varius i hemorroides, HTA, edema, penellons,

Vulnerària. Per ferides però també cremades, ulceracions, contusions i cops.

Talla hemorràgies i redueix hematomes. Torna la sang a lloc.

Junt amb altres plantes més específiques per dismenorrees, especialment amb sagnat excessiu.

Antiinflamatòria. Elimina congestions de sang locals alleujant el dolor produït per la inflamació.

Ajuda també a alliberar el vent intern, especialment el d’aparició sobtada per ensurts i disgustos, o per la tensió en la digestió.

Antibacteriana, sobretot per a bacteris gramnegatius.
Preparació i administració:

 

 En dejú o abans dels àpats. En tintura o decocció. Prendre la tisana quan està tèbia, sinó l’efecte diürètic és menys selectiu i s’eliminaran substàncies que caldria conservar.

També en ús tòpic.

Centrar l’extracció en els flavonoides. Millor en tintura.
Dosificació i seguretat:

 

 Té una toxicitat baixa, però pot rebaixar massa la sang, produint debilitat i esgotament.  Per això es pren en novenes.
Tast:

 
Energètica:

 

 Freda en primer grau i seca en segon grau.
Notes i referències:

 

 Inventario Español de Conocimientos Tradicionales. 2ª Fase.

Paronychia Argentea: A Critical Comprehensive Review on its Diverse Medicinal Potential and Future as Therapeutics

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Feu un comentari

Qui és la invasora?

Publicat el maig 4, 2022 per El Jardí de les Bruixes

Avui us vull parlar d’un tema al que ja fa temps que dono voltes però recentment encara més.

Fa uns dies vaig tenir el plaer de gaudir del curs de tècniques primitives que es va fer a Ebreibosc. D’aquesta experiència me n’enduc molt bones vivències, coneixences i aprenentatges. Però hi va haver una cosa que em va inquietar molt.

Com que va resultar que era la persona que més en sabia de plantes silvestres comestibles, vaig acabar sent formadora accidental (amb molt de gust), improvisant un petit taller de plantes silvestres comestibles. Per a dur-lo a terme, vaig escapar-me a la ribera de l’Ebre, que rega les terres on s’ubiquen les precioses instal·lacions d’Ebreibosc, per recollir-hi les plantes mengívoles.

No sabia ben bé què hi trobaria, perquè és un ecosistema una mica diferent del que habito. Però fet i fet, el meu (a falta de millor paraula per dir “al qual pertanyo”) riu, el Siurana, és un afluent de l’Ebre i el clima que hi ha és una mica més continental, però igualment Mediterrani. No podia trobar-m’hi gaire desubicada, vaig pensar. I vaig pensar malament.

Ja esperava trobar forces espècies desconegudes per mi, però el què em va sorprendre, moltíssim, va ser la poca diversitat que hi vaig trobar. Com pot ser que en un ecosistema de ribera, que són els més rics que hi ha, trobés tant poques plantes???

Vaig aconseguir arreplegar prou plantes per a fer una amanida per a 20 persones i vaig tornar, ben capficada. En comentar el meu desconcert amb la organització, em van dir que si, que efectivament la biodiversitat de l’Ebre, com a mínim en aquest tram, era de pena.

Què passa a l’Ebre? Com s’ha convertit el que hauria de ser un dels ecosistemes més rics de Catalunya en aquella monotonia? La resposta habitual que rebrem si fem aquesta pregunta és que les plantes invasores han desplaçat a les autòctones.

D’acord, si. La ribera és plena d’Acer negundo, Tradescantia fluminensis i altres exòtiques que no deixen espai a la flora autòctona. Però en uns prats contigus a la ribera, no vaig trobar gaires al·lòctones i, la diversitat (que sol ser molt alta als prats humits), hi seguia sent ridícula.

Hi ha un altre factor que se sol passar molt per sobre quan es parla del tema. El problema és una espècie invasora que destarota l’hàbitat que ocupa, si, però no és una planta.

Una espècie al·lòctona (forana), que arriba a un ecosistema per quedar-s’hi, s’anomena naturalitzada quan s’integra en l’ecosistema i passa a ser una més del mateix; i invasora quan destorba l’equilibri ecològic i perjudica a les espècies autòctones.

Els humans venim d’Àfrica i ens hem escampat per tot el món. Així doncs en la majoria d’ecosistemes som al·lòctons, i tot i que durant forces mil·lennis semblava que ens havíem naturalitzat, passant a formar part del cicle de la Vida dels llocs que habitàvem, hem acabat comportant-nos com a invasors, colonitzant i destruint, aprofitant-nos de l’entorn sense cap respecte pel lloc ni per aquells que l’habiten.

Així que el què no se sol dir, o no gaire fort quan es parla del perill que representen les espècies invasores, és que si l’ecosistema autòcton sucumbeix sota el seu domini, és perquè primer hi ha hagut una altra espècie, una súper-invasora, que ha trencat l’equilibri natural degradant els sòls i les aigües i, ara si, facilitant i accelerant la introducció d’espècies foranes que aprofitaran la debilitat de les autòctones per prendre el poder.

Per això els ecosistemes on les invasores fan més mal són els que han sigut, prèviament, més violats per la mà humana. L’amenaça de les invasores és una conseqüència del veritable problema, no el problema en si. Si ens integréssim a l’ecosistema que habitem i el tractéssim amb respecte i agraïment, encara que de tant en tant hi arribessin espècies al·lòctones capaces de reproduir-s’hi i prosperar (cosa que ha passat des de l’inici de la Vida), l’equilibri Natural acabaria retornant i la conseqüència potser fins i tot seria un augment de la biodiversitat.

Els ecosistemes humits, com aiguamolls i boscos de ribera, precisament pel fet de ser molt fèrtils, han sigut els que més han patit l’acció destructora de l’humà modern, i són també els que presenten més quantitat d’espècies invasores; oportunistes que en realitat vénen a tornar la Vida que nosaltres vam eliminar amb herbicides i pesticides varis, moviments de terres, drenatge, transvasament i retenció d’aigües i sediments, etc.

Si realment volem contribuir a la solució, podem. I el primer que cal que fem, es deixar de participar en la destrucció d’hàbitats, sigui directa o indirectament (per exemple, si compres aliments no ecològics estàs contribuint a la contaminació de les aigües i a l’extermini de fongs, flora, fauna i microbiota).

Però podem fer més:

  • Deixem de plantar plantes exòtiques als nostres jardins i balcons.
  • Lluitem perquè el nostre ajuntament substitueixi les plantes al·lòctones de parcs i jardins, inclòs l’arbrat urbà, per espècies autòctones o ja naturalitzades.
  • Apadrinem un tros de Natura i treballem-hi per afavorir la regeneració de l’equilibri natural. Com? Primer, sobretot, investiga quines són les plantes que hi sobren i quines les que hi falten. I després, dedicat a arrencar les que no hi haurien de ser, i a sembrar les que haurien d’ocupar el seu lloc.

Si no ho fem per respecte cap al territori que ens sosté, fem-ho com a mínim per evitar que la Natura hagi de fer el què fa sempre que una espècie es converteix en plaga, enviar-ne una altra que la controli o l’elimini.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Feu un comentari

La pràctica més difícil, NO FER RES

Publicat el abril 12, 2022 per El Jardí de les Bruixes

Intenta seure còmodament i NO FER RES durant 10 minuts, 15, 20…quants n’aguantaries?

La humanitat moderna sembla que ha perdut la capacitat de, simplement, Ser.

L’ociositat completa ens provoca vertigen, però seguim necessitant-la. Potser per això tenen tant d’èxit les noves tecnologies. Perquè, això si, ens podem asseure i deixar passar el temps mentre llisquem el dit per la pantalla en una farsa d’ociositat que ni omple ni ens deixa descansar.

Quan realment no fem res, és quan podem accedir a la nostra ment completa. Quan la nostra ment conscient està activa, és impossible que s’activi el mode introspectiu (La Xarxa Neuronal per Defecte de la que et parlo més endavant).

La nostra cultura ens ha ensenyat que ens hem de sentir culpables si no fem res. Hem convertit en una virtut el mantenir-se constantment ocupat. El mòbil ens distreu de la culpabilitat i així podem “gaudir” d’una estona de “descans” sense avergonyir-nos de la nostra actitud. Com a mínim mentre ho fem, quan tornem a aterrar i ens adonem del temps que hem perdut el més possible és que la culpabilitat aparegui multiplicada per dos, i això havent-ne obtingut un nul benefici.

Però d’on sorgeix aquesta norma de què cal fer per ser? Segurament del materialisme que impregna la nostra societat, aquesta obsessió amb la productivitat, però potser també de la por que ens fa que, en aturar-nos, ens trobem amb nosaltres mateixos/es.

És això el què ens causa vertigen? Exposar-nos a nosaltres mateixos/es? Si quan estàs amb tu mateix/a ets sents malament, si necessites fugir, no creus que és un tema prou preocupant com per parar-hi atenció?

El matemàtic, enginyer, escriptor i filòsof Blaise Pascal va escriure:

“La infelicitat de l’home es basa només en una cosa: que és incapaç de quedar-se quiet a la seva habitació.”

Deia que els humans actuem erràticament, “com si la possessió de les coses que busquem ens pogués fer veritablement feliços” tot i que “existeix una riquesa infinita en l’autoconeixement, en allò que només es pot fer quan un assoleix certa quietud”.

Si no practiquem la capacitat d’entrar dintre nostre, ens sentim buits/des, i busquem la manera d’omplir aquest buit.

La meditació, la consciència plena, el mindfulness, són les maneres que hem trobat els humans de societats “civilitzades” de no fer res, sentint que estem fent alguna cosa.

Però els efectes positius d’aquestes tècniques es poden gaudir també caminant calmadament i sense un objectiu/destí concret, asseient-se a mirar com passen els núvols, com volen els ocells, el fluir d’un riu o com dansen els arbres amb el vent. Mirant el foc, escoltant la pluja, sentint la pròpia presència.

La Medicina tradicional del Mediterrani considera els nivells de repòs i activitat de la ment i l’equilibri entre ells com un dels factors que determinen l’estat de salut d’una persona. Per això el no-fer és una de les practiques del .

El meu consell és que provis de practicar el no-fer progressivament. El primer dia 5 minuts, els segon 10, el tercer 15… i que calmis la teva obsessió per la productivitat aparent pensant que a tant les disciplines místiques com la ciència han demostrat que no-fer-res millora la salut mental i l’eficiència cognitiva.

Quan la ment no està ocupada en una tasca conscient s’activa la xarxa neuronal per defecte, una manera sofisticada de dir que la ment entra en un estat de divagació, activant la interpretació subconscient, analitzant lliurement la informació rebuda en l’estat conscient, i creant connexions. I només deixant que això passi de manera recurrent en la nostra vida, podrem utilitzar tot el nostre potencial.

“T’adverteixo siguis qui siguis, tu, que vols sotjar els arcans de la Natura, que si no trobes dins teu allò que busques, tampoc podràs trobar-ho fora. Si tu ignores les excel·lències de la teva pròpia llar, com retens trobar-ne fora? En tu es troba ocult el Tresor dels Tresors. Home, coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’univers i els déus.”

Inscripció de l’Oracle de Delfos.

 

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | 9 comentaris

Els 4 Elements

Publicat el gener 20, 2022 per El Jardí de les Bruixes

En la cosmovisió de la Medicina Tradicional del Mediterrani, tot el què existeix està format pels quatre Elements. Convé entendre’ls des d’una perspectiva energètica. Més que materials, els 4 Elements són tendències, energies i essència. Però per entendre-ho, hem de deixar de banda el nostre pensament modern; i combinar el pensament analític i racional amb la sensibilitat holística, llegir la realitat amb un llenguatge més filosòfic i menys materialista. Obrir-nos al coneixement que s’obté per la intuïció. Pensar menys (no perquè pensar sigui dolent, sinó perquè ho fem excessivament) i sentir més.

Foc

El Foc representa l’estat igni, l’energia, i és calent i sec.
És l’Element més actiu i dinàmic. El gran emissor d’energia, que transforma, destil·la, refina, extreu, metabolitza. Per això té la Virtut digestiva.

És lleuger, subtil.
🗡Afina, (fent que les coses tinguin més capacitat de penetrar)
🌋eleva ( te una energia ascendent)
💫i fa circular (és moviment i l’aporta a allò amb què es barreja).

El trobem al foc de l’Esperit, l’espurna de la mirada, la guspira de la intel·igència. I evidentment, per la seva virtut digestiva, als enzims digestius, els sucs gàstrics, a la bilis.

La Bilis groga és l’agent metabòlic del Foc en el cos humà, és a dir, la Bilis groga o humor colèric és l’humor amb el que el Foc es manifesta en nosaltres.

El Foc i l’Aigua són elements extrems en qualitats i efectes. El Foc és calent i sec, l’Aigua freda i humida.
Són els iniciadors i conductors de l’activitat metabòlica.

Aigua

L’Aigua representa l’estat líquid de la Matèria.
Corre per sobre la terra, la fertilitza, la impregna, flueix. Al principi, quan s’estudia MTM, costa entendre que la Terra es vegi com a erma, però si penses en una terra sense aigua, ja no costa tant. El què fa la Terra viva, és la humitat. Una cosa comparteixen l’Aigua i la Terra, sent fredes, són pesades, denses i substancials.

És l’Element més passiu i receptiu. Refreda, humecta, lubrica, dissol, neteja, purifica. Fertilitza, nodreix, germina, és font de vida. En el cos humà la seva virtut és l’expulsiva, el seu humor la flema, i el temperament en el que predomina s’anomena flemàtic.

L’estació que correspon a l’element Aigua és la tardor, tot i que en molts textos se l’associï a l’hivern.

Els elements humits, Aire i Aigua, són fluids i prenen la forma del recipient que omplen, ficant-se per tots els racons. Però l’Aigua en ser freda, pesada, flueix cap a baix; mentre que l’Aire sent calent i lleuger, flueix cap amunt.
El Foc i l’Aigua són elements extrems en qualitats i efectes. El Foc és calent i sec, l’Aigua freda i humida. Són els iniciadors i conductors de l’activitat metabòlica.

La trobem en tots els fluids vitals de l’organisme, sobretot els clars: flema, mucus, plasma, limfa i líquids serosos i intersticials. Sistema urinari i mucoses (digestiva, respiratòria, genitourinària). Cervell i part de la medul·la espinal.

Aire

L’Aire és l’Element expansiu, humit i calent. És lleuger, subtil i càlid i per això és vaporós, s’enlaira i envolta.

És el medi on vivim i posseeix l’energia de l’atracció, l’intercanvi i el contacte. Com a substància fluïda (humit), és adaptable i pren la forma del recipient, ficant-se per tots els racons. Comunica tot el què toca i impregna, enxarxant la realitat en un tot continu.

Ho omple tot, però alhora és el “buit” que permet la funció. És moviment i el permet.

Els Elements humits són nutritius, el calents són vitals. De l’Humor de l’Aire, la Sang, se’n diu que és “Perfecta nutrició, perfectament digerida”.

La Sang és l’Humor de l’Aire, el més subtil i refinat de tots, però el trobem en altres teixits, especialment en aquells buits o porosos, punts d’intercanvi i contacte. Pulmons, artèries, pell, mucoses.

La seva estació és la Primavera, el temperament en el que predomina la seva energia el sanguini, la seva virtut l’atractiva.

Terra

La Terra representa l’estat sòlid de la Matèria. És el centre, amagat i fosc però que sosté tota Vida. El suport en el qual ens despleguem, i la llar a la qual ens concentrem. Amb el seu gran pes i densitat ens atrau i ens ancora.

És densa i substancial, és freda i seca. Per tant, contrària a la Vida que és calenta i humida. És amb l’ajuda del Foc i l’aigua que la Terra cobra Vida. I a l’Hivern, l’energia de la Terra és tant forta i present que la Vida s’amagarà fins que la Primavera li torni a donar la calor i humitat necessàries. La Terra és l’Element de l’hivern.

La seva energia solidifica, condensa, defineix, precipita i coagula, és descendent i retentiva.

En el nostre cos la trobem en totes les parts denses, sòlides, profundes i permanents, com els ossos, les articulacions, els nervis i la medul·la espinal, les plaquetes i el fibrinogen, les dents i les fàneres. I evidentment en l’humor melancòlic.

Si vols saber com treballar amb l’Element Terra, llegeix això.

Tens molts altres articles sobre Medicina tradicional del Mediterrani, plantes i salut a la web, però si el què vols és ficar-te de ple en el nostre sistema mèdic ancestral, fes un cop d’ull a les nostres formacions.

 

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.

Publicat dins de Uncategorized | Feu un comentari