Infusions amargues i altres trifulgues, o com beure’s allò imbevible

Com us vam explicar a “perquè utilitzar tintures i elogi de les infusions“, les tisanes (infusions, decoccions, maceracions en fred…) són, per molts motius, una de les millors maneres de fer servir les herbes per cuidar-nos, tant a nivell terapèutic com econòmic. Però és cert que no tot són flors i violes, o més ben dit, no totes les flors són violes. N’hi ha que tenen realment molt mal gust.

Com solucionem aquest problema? Quan es tracta de mal gust en plantes medicinals, habitualment serà gust amarg. Un amarg que pot arribar a nivells insospitats, cert, com per exemple amb el donzell. Però també hi ha altres plantes que si bé no tenen en realitat un gust tant insuportable, si que fan força mala olor, com la valeriana o la ruda. És clar que això va a gustos, i també va a costums. El gust es pot educar i “sarna con gusto no pica”. Per tant, dues claus per aconseguir prendre tisanes que així d’entrada ens semblen fastigoses:

Primer ens hem d’agafar molt fort al convenciment que és una tisana que ens fa falta i que ens farà bé. Si ho sentim així el gust passarà a un segon pla i serà una mica més suportable.

Segon, quan camuflem els sabors amb algun dels sistemes que ara explicarem (o amb tots alhora), deixem sempre que el gust de la planta en qüestió es noti. D’aquesta manera ens hi anirem acostumant i al cap d’un temps potser fins i tot ens acaba agradant. No és broma.

I ara el què realment estàveu esperant:

Hi ha algunes plantes que, pel seu sabor fort i agradable, ens poden ajudar a camuflar el gust d’una que si bé és fort no te res d’agradable. Les principals són la regalèssia, el fonoll i les mentes. D’altres poden ser el poniol, la marialluïsa,  les pells de cítrics (sempre ecològics si no és que voleu menjar vernissos i un munt d’altres químics), la canyella, etc.

Cal pensar que quan fem un formula herbària, totes les plantes han de treballar com un equip. Cada planta haurà de tenir una funció clara; totes hauran de treballar per assolir el mateix objectiu, cada una amb les seves capacitats; i cap ha d’estar fora de lloc. Per tant l’elecció de la planta que millorarà el gust d’infusions poc agraciades des del punt de vista del nostre paladar, no es pot fer a la lleugera. Hem d’escollir una planta que, per les seves virtuts i temperament, encaixi amb la resta de l’equip.

Per exemple: la menta és depurativa (fetge), tònica del sistema nerviós, i ens ajudarà a fer la digestió. Per tant encaixa perfectament en infusions depuratives, o en una infusió per a les persones que tenen problemes digestius per nervis. Però no encaixa (en general, perquè cada cas és un món) en una infusió calmant o en una per baixar el sucre.

I l’altra manera de camuflar sabors desagradables és la mel. Hi ha gent que és refractària a posar-se mel, però si bé això és una elecció personal, hem de dir que no hi ha cap mal en utilitzar-la sempre que sigui en una quantitat raonable, sinó més aviat al contrari. La mel, excepte la industrial, te moltes virtuts. A part de ser deliciosa conté vitamines (B, C, D i E), minerals (calci, coure, ferro, magnesi, manganès, zenc, fòsfor i potassi) i aminoàcids. A més, al contrari del què podríem pensar, regula el sucre en sang, redueix l’estrès metabòlic, presa abans de la temporada d’al·lèrgies (al pol·len) ajuda a prevenir-les, és laxant, millora la funció cerebral, regula els processos hormonals i és antimicrobiana.

L’avantatge de la mel és que podem començar posant-ne una quantitat generosa i anar-ne disminuint la quantitat progressivament.

Una quantitat raonable seria una cullerada de postres o menys, tot i que en infusions especialment difícils, com la de donzell, podem arribar tranquil·lament a les 3 culleradetes i fins i tot així n’hi haurà molts que tindran problemes per suportar-la. Però l’ideal seria no passar de les 5 al dia, i per tant sempre hauríem de seguir la norma de menys que ahir, més que demà fins a arribar-hi.