Pots llegir l’article o bé escoltar-lo:
Aquesta informació forma part de l’estudi que estic fent per preparar l’activitat “Somnis, salut i herbes: la incubació arcaica“, on parlarem dels orígens de la terapèutica onírica i els arquetips de salut i coneixement.
La història d’Asclepi és plena de serps i no és perquè sí.
La serp és testimoni i prova, de la part més transcendental i potent de la seva figura. Vestigi de temps remots en què els poders de la Natura proveïen la Vida (i la Mort) i no tenien formes humanes.
L’origen del remei
La història d’Asclepi i dels rituals i poders que després se li adjudicaren, comença molt abans del seu naixement.
Pitó era una gran serp, i una de les personificacions més antigues de Gea (també anomenada Gaia), la Terra.
Pitó, tenia un gran temple a Delfos (de Delphynia, un altre nom del númen serpent), el que seria conegut com a oracle de Delfos , on mormolava a l’orella de la sacerdotessa del temple, la pítia o pitonissa, les seves profecies.
Primer, es feien ofrenes a Pitó, sacrificis, i la pítia es purificava a la font, amb l’aigua que sorgia sinuosa de la terra. Després s’asseia sobre una gran roca, i esdevenia la veu de la divinitat (recorda aquest ritual, perquè tornarà a sortir més endavant).
Lo de l’escletxa d’on emanaven vapors sobre la que s’asseia és posterior, i podria ser una forma de simbolitzar l’ascens de l’efluvi ctònic diví fins a ella. Efluvi que realment emana de les falles geològiques invisibles ala vista, que s’encreuen sota l’oracle, de Nord a Sud i d’Est a Oest.
Però un dia arribà Apol·lo i cobejant el poder de clarividència i culte de la Gran Serp, la va matar. Apoderant-se també del seu nom, Apol·lo Piti.
Apol·lo era el progenitor d’Asclepi. Sembla que es va enamorar d’una jove anomenada Coronis, que a l’asclepeion de Tità, serà anomenada Rhea Coronide.
Rhea és també deessa de la Terra, filla de Gaia, mare dels déus olímpics.
Doncs resulta que Coronis va ser infidel a Apol·lo (tampoc sabem si aquesta relació era realment consentida, clar) amb un home arcadi, i per això…Apol·lo la mata.
En moltes versions qui la mata, a petició del déu, és Artemis, la deessa protectora dels naixements. I…resulta que Coronis està embarassada d’Apol·lo, i quan la van a incinerar, aquest es penedeix una mica dels seus actes (tampoc gaire), i salva el nen, Asclepi.
Això sí, tampoc el criarà, i l’entrega al centaure Quiró.
També és interessant que al pare de Coronis se l’anomenava l’home cavall, i el seu fill sigui entregat a un home cavall. I que Asclepi no ha pogut néixer, però és privat del cos de la seva mare per la deessa del parts.
I aquí podríem parlar dels centaures d’Arcàdia, i del culte que allí es retia a la misteriosa Despoine i la seva mare Demeter, deessa de la fertilitat de la Terra, però això és anar molt lluny.
Aquesta és la història mítica d’Asclepi que amaga una colonització, clar (com molts dels remakes de vides divines que abunden a la mitologia grega), d’un poble i la seva cultura i culte, per part d’un altre.
Però sembla que primer Asclepi fou un príncep real, després fil·liat a Apol·lo i per tant semidéu, i després ascendit a déu olímpic.
I així Asclepi es farà gran. Creixerà en molts sentits.
Als seus temples es practicarà el ritual de l’enkoimesis, la incubació dels somnis. Elements centrals d’aquest ritual seran els sacrificis, la purificació a una font i l’estada a una estança subterrània, on entre nombroses serps, s’entrarà al món dels somnis amb l’esperança de rebre un diagnòstic o la curació de les mans del déu, en la seva forma humana, canina (guia de les ànimes) o molt sovint, la més esperada…de serp.
Se li adjudicaran varis fills i filles, dues d’elles de gran fama: Higia (la higiene en el sentit original de la paraula) i Panacea (el remei universal). Tant gran serà la seva fama, que des del principi se’ls adjudicarà la divinitat completa.
La meva opinió és que en aquest procés colonitzador és van subordinar varis déus i deesses de la medicina fent-los fills del déu invasor.
Higia i Panacea es representen sempre de forma quasi idèntica, amb una serp enrotllada al braç, bevent d’un bol que duen a la mà.
Asclepi també du la serp, enrotllada en un bastó, un símbol molt més antic que ell mateix. I es deia que posseïa 2 pots amb sang de Medusa, la de la cabellera serpentina. Un del costat esquerre, per matar, i un del costat dret per curar.
La serp, l’arbre, el remei, tots emergint de les entranyes de la Terra.
I Asclepi, l’atent i entregat arquetip del remeier ideal, el seu hereu i usurpador involuntari.
Per això, beneir la taula té molt de sentit si pensem en menjar com un acte de reverència cap a allò que ens dóna la Vida.
Natura: Anar sovint a la muntanya o altres entorns naturals, visitar coves d’una forma conscient que ens permeti sentir la seva energia, deixar-nos embolcallar per la roca viva, enterrar-se a la sorra de la platja…
