Perquè no deixem de ser simis, i la nostra llar ancestral són els arbres, i perquè els arbres són la màxima expressió del Regne Vegetal, la nostra mare nodrissa, protectora, inspiradora.
Les plantes ens proporcionen pràcticament tot allò que ens cal per sobreviure, i alimenten els animals dels que ens alimentem. Amb els nostres residus, i fins amb els nostres cossos algun dia, els retornem tot el què en rebem. Inhalem el què elles exhalen, i elles inhalen el què nosaltres exhalem.
Són la nostra mitja taronja, sent elles quasi taronja sencera. Les vam necessitar per néixer i les seguim necessitant per existir, elles ens necessitem poc, sovint gens.
Per tot això, no és estrany que les plantes ocupin un lloc central en el misticisme humà, molt sovint amb els arbres com el seu estendard, i els boscos com a manifestació del seu beneït poder i ubiqüitat.
L’Axis Mundi, l’eix que connecta els mons. El món humà i el món de l’esperit, el celestial i el ctònic. Fins i tot quan és l’escala que porta a déu, és de fusta. Fins i tot quan és la creu de Crist, desproveïda de la sacralitat animista primitiva, patriarcalitzada, segueix simbolitzant la unió, el canal, que connecta el món material amb el món de l’esperit, i alhora conserva un altre dels símbols més associats al regne vegetal, el renaixement que seguirà la mort, l’etern cicle de redempció de la Vida.
Aquesta certesa, de què les plantes són molt més que els materials i substàncies que n’extraiem, arriba fins al convenciment de què com nosaltres, posseeixen un esperit conscient de si mateix.
Les plantes han sigut tòtems, és a dir avantpassats. Com en el cas de l’alzina entre grecs i ibers, arbre que proporcionava material de construcció de qualitat, llenya densa i de bona brasa, i quilos d’aglans, un fruit ric en carbohidrats, greixos, proteïnes i minerals ideal per ser la base de la dieta. No és estrany doncs que les llegendes d’aquests pobles expliquessin com la humanitat havia sortit del tronc d’una gran alzina que com fa una mare, sustentaria la descendència amb l’aliment de la seva pròpia carn i que, més tard, passés a ser l’arbre consagrat a Zeus, el déu pare.
La sacralitat dels arbres i la veneració que sentim cap a ells ve de molt antic, segurament dels inicis de la nostra espècie, i s’ha mantingut al llarg de mil·lennis, sobrevivint l’embat tant de les religions jerarquitzades, patriarcals i antropocèntriques, com del despotisme del racionalisme i el materialisme, tal com ho demostra el fet que trobem 134 advocacions vegetals de la verge Maria, arbres monumentals a la vora de monestirs i altres llocs de culte, plantes com a elements centrals de festes religioses, etc.
El bosc encarna allò ferotge i indòmit, amb la seva majestuosa presència, és un espai a part del món humà. Un reducte de la salvatgia, del poder generador de la Natura.
La reverència al món vegetal és ben viva a dintre nostre, gràcies al seny de l’instint, i el bosc segueix sent un dels llocs on la comunió amb ell se’ns fa més fàcil, permetent-nos degustar l’èxtasi més primitiu i enyorat.
Compartint aquesta reverència, sorgeix el desig d’oferir un espai de retorn a aquesta espiritualitat primitiva, a mig camí entre l’etnologia, la botànica, la remeieria i el misticisme, la sortida immersiva “El Bosc com a temple”.
En aquesta activitat parlarem, però sobretot intentarem sentir, la mística que impregna i emana del bosc, i aprendrem maneres senzilles de treballar-hi perquè el bosc torni a ser temple.
Inclou:
Passejada fins un indret que fou un temple enmig de la Natura.
+
Pràctiques de connexió amb el regne vegetal.
Consulta’n les dates a l’agenda, i si no la trobes i t’agradaria que vinguéssim a fer-la al teu territori, contacta’ns.
