Medicina tradicional del Mediterrani

Estem creant una col·lecció viva d’espècies d’utilitat humana (alimentàries, medicinals i altres), procedents d’altres zones, no catalogades com a invasores i capaces d’aguantar sequeres i altes temperatures, així com gelades, i avaluant com interactuen amb l’alzinar autòcton.

Una de les línies de recerca és el perfeccionament de l’aprofitament de l’aglà com a aliment humà (selecció de peus dolços de la pròpia finca, mètodes eficients d’eliminació de tanins i processat, i elaboració d’aliments), recuperant una pràctica mediterrània oblidada, que pot resultar de vital importància per a la sobirania alimentària en el futur immediat, contribuint alhora a la preservació i gestió sostenible dels boscos d’alzina.

La gestió i aclarida, bàsicament manual i progressiva, del bosc serveix per donar llum i espai a les alzines i permetre que les espècies comestibles que estem plantant creixin sanes convivint amb el bosc autòcton, que també acull espècies interessants des del punt de vista alimentari, com l’arboç o les serveres, i d’altres que poden servir de portaempelts, com la noguerola o el cirerer de guineu.

Les restes d’aquesta aclarida, es gestionen perquè tornin els nutrients al sòl, enriquint-lo i augmentant-ne la capacitat de retenció hídrica. Com ho fan també altres tècniques de gestió que estem duent a terme o projectem fer-ho aviat.

També ens interessa recuperar els coneixements i tècniques tradicionals d’aprofitament dels recursos vegetals i altres materials del lloc, el patrimoni immaterial lligat al territori, que permet satisfer les necessitats humanes amb un baix impacte ambiental, posant en valor els recursos que pot oferir-nos un ecosistema sa i demostrant que els materials biodegradables i de km0 ens poden oferir tant o més confort que els materials i tècniques moderns d’alt impacte ambiental. .

No volem fer-ho només des de la teoria. Volem que les persones vinguin a aprendre-ho mentre ho fan amb les seves pròpies mans.

Amb aquest objectiu, volem fer tallers, visites guiades al projecte i altres activitats obertes al públic. Sempre en grups reduïts per seguir la nostra filosofia de respecte a l’entorn que ens acull.

El nostre projecte de vida va lligat a aquest tros de terra, en el que estem buscant com viure del bosc, amb el bosc i pel bosc. Que crear un ecosistema resilient, trobant la manera en què protegir-lo dels incendis (i protegir-nos per tant a nosaltres també), i que alhora ens proveeixi dels aliments i altres matèries primes que necessitem per viure, no impliqui acabar amb ell. Demostrar que els humans tenim la capacitat de contribuir a la salut dels ecosistemes i que la tendència destructiva no és inherent a la nostra naturalesa.

I sabem dues coses:

• que sols no ho farem, que calen més mans i cors per construir-ho
• i que el què aprenguem de l’experiència, de les proves, els encerts i els errors, si ha de servir a aquests fins, ha de ser compartit.

Per això veiem aquest projecte com un espai per a compartir coneixement, habilitats, il·lusions i amor per la Vida; on nosaltres i les persones que ens visitin puguem ser sempre aprenents de la Natura i dels sabers de les persones que encara sabien viure-hi en harmonia.

La Prunella vulgaris és una de les plantes més sovint anomenades consolda menor. L’altra seria la cosina de la consolda major, Symphytum tuberosum, de la que algun dia parlaré, perquè la tinc en molta estima, però que te la pega de ser hepatotòxica per via interna, si no se sap molt, molt bé el què es fa, cosa que no passa amb la prunel·la.

En l’àmbit anglosaxó és coneguda com heal-all, “cura-tot”, o self-heal, “auto-curació” (aquest segon nom em sembla molt revelador).

Aquesta herbeta modesta però elegant, ajuda a restablir l’equilibri de l’organisme. És, el què les medicines tradicionals, i també la Mediterrània, anomenen un tònic general.

Així que aprofito per explicar:

Què és un tònic

Perquè em sembla que és un dels conceptes de l’herbalisme més mal entesos.

Un tònic NO és un estimulant.
Un tònic és un remei destinat a enfortir, nodrir i restablir l’equilibri de l’organisme o d’òrgans específics, mitjançant una acció suau, profunda i sostinguda en el temps.

Dins la tradició mèdica mediterrània, aquest concepte s’allunya de la idea d’un estimulant passatger, com el cafè o l’efedra, que el què realment fan és col·locar el sistema nerviós en mode d’alerta, fent disponibles les reserves d’energia de l’organisme i, per tant drenant-les, fet que fàcilment pot acabar amb esgotament i, un cop passat l’efecte, deixant-nos més consumides que abans de prendre’ls. I es vincula directament amb la regulació dels humors i l’optimització de la força vital del cos.

Les plantes tòniques actuen despertant les funcions d’assimilació i eliminació, millorant el to dels teixits debilitats i ajudant a l’ésser en general a adaptar-se al desgast diari per prevenir la malaltia i promoure una longevitat saludable.
Tot i que, hi ha herbes, que són tònics específics i actuen només o majoritàriament sobre un òrgan, sistema o teixit. En aquest cas s’anomenaran tònics limfàtics, o renals, o hepàtics, o l’adjectiu que sigui en funció d’allò que tonifiquin.
Quan l’efecte abasta tot l’ésser, parlem de tònics generals, com en el cas de la prunel·la.

Si fas el tast conscient, una tècnica que recomano molt i que explico en detall en varis dels meus cursos (similar a això), veuràs que té un sabor lleugerament amarg, pungent i dolç.

En la MTM es considera refrescant i assecant suau, tot i que te també una faceta humida (ambivalència típica dels tònics).

En l’herbalisme tradicional d’occident (traditional western herbalism, un sistema mèdic derivat de la MTM) i els seus estats del teixit, es considera un remei per a l’excés de calor/inflamació, la tensió i l’estancament.
Està indicada quan hi ha teixits vermells, calents, inflamats o que supuren humitat corrupta.

La prunel·la és una de les millors plantes alteratives (depuratives de la sang i la limfa).
S’empra per mobilitzar i drenar el sistema limfàtic quan hi ha ganglis crònicament inflamats al coll, les axil·les o l’engonal (que són els que sempre es poden palpar). I, especialment, quan aquestes afeccions ganglionars es combinen amb calor al limfàtic. Com en la mastitis aguda (inflamació de les mames en la lactància) o per a les angines.

En la MTM sovint la tiroides es considerava un òrgan limfàtic i per això la prunel·la s’emprava per regular problemes de la tiroide (com el goll o l’hipertiroïdisme).

Seguint la Doctrina de les Signatures (la forma de la planta indica què cura o, com explica Matthew Wood, les característiques d’una cosa mostren les condicions a les que s’ha adaptat i per això podem entendre els patrons subjacents de la Natura observant les formes, colors, estratègies…), la flor de la prunel·la s’assembla a una gola oberta, cosa que reforçava el seu ús per a les amígdales inflamades, llagues i altres afeccions de la boca i la gola.

Com que el sistema limfàtic i l’immunitari, són el mateix, també és un tònic immunitari essencial per a infeccions víriques repetitives. S’empra àmpliament per mitigar brots del virus de l’herpes (tant labial com genital).

La unió de l’aspror, moderada per certa humitat, i la capacitat refrescant i/o de drenatge dels excessos de calor, indica la seva capacitat per regular els fluids.

Ajuda a reduir la pressió arterial quan aquesta va lligada a un caràcter irritable, mals de cap tensionals, rinitis o ulls vermells.

Ajuda a eliminar l’edema (retenció de líquids) derivat d’una mala circulació, especialment per tensió, o de processos inflamatoris.

La propietat de consolidar (consolda, soldar) teixits s’estén des de la pell cap a dins de l’organisme.

Històricament s’ha recorregut a ella per frenar el sagnat intern en les vies urinàries (presència de sang a l’orina) i per afeccions on la paret intestinal està danyada i fins sagna, com en la colitis ulcerosa o la gastritis, gràcies a la seva astringència. Ara, en qualsevol sagnat intern s’ha d’anar al metge, perquè pot ser un signe de malaltia important.

És, en definitiva, una reparadora integral dels sistemes de defensa del cos, sigui la pell, les mucoses o les cèl·lules immunitàries.

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.

Si t’has preguntat perquè “de cop i volta”, hi ha tanta gent a qui no li prova el gluten, crec que el què explicaré a continuació t’interessa. I no, no és una moda, te tot el sentit del món. O potser sí que és una moda, o més aviat una tendència, o les conseqüències a una tendència, i ben mirat és força absurd:

Si una persona té hipoclorhídria i menja un pa industrial modern (amb un gluten molt fort i sense fermentar), el seu estómac serà totalment incapaç de processar-lo, provocant una gran inflamació a l’intestí.
En canvi, si aquesta mateixa persona menja un pa de blat antic (com l’espelta) elaborat amb massa mare de llarga fermentació, els microorganismes ja hauran fet la feina que l’estómac no ha pogut fer per falta d’àcid. El resultat és que es digerirà bé i no hi haurà símptomes d’intolerància.

El gluten és una proteïna complexa i la pepsina és l’enzim encarregat de començar a digerir-la. A l’intestí prim el pàncrees hi afegirà els seus propis enzims (la quimiotripsina i la tripsina) per continuar tallant els fragments de gluten que la pepsina no hagi pogut digerir del tot.

Però el gluten és extraordinàriament ric en dos aminoàcids concrets: la prolina i la glutamina. Els humans no tenim prou enzims endògens de tipus prolil-endopeptidasa per trencar els enllaços d’aquests aminoàcids de forma eficient i, per això, fragments de gluten sense digerir arriben sempre a l’intestí prim.

A això cal sumar-hi que a pepsina no pot actuar tota sola; necessita un entorn altament àcid (un pH d’entre 1,5 i 2) per activar-se i fer la seva feina. Perquè l’estómac sigui suficientment àcid, cal una bona secreció d’àcid clorhídric, i per a que aquesta bona secreció es produeixi, cal que el sistema nerviós estigui en el parasimpàtic, el mode de la reparació, el repòs i la socialització. Si estem en estat d’alerta, o sigui simpàtic, l’anomenat mode de lluita o fugida, l’estrès inhibirà el nervi vague, la qual cosa bloqueja la producció de gastrina. Sense aquests estímuls, l’estómac entra directament en hipoclorhídria.
Si sumem que el gluten és difícil de digerir amb una pepsina inactiva per culpa de la hipoclorhídria, el gluten arriba a l’intestí prim en forma de fragments proteics (pèptids) massa grans i sense degradar.

Quan aquests fragments de gluten tan grans arriben a l’intestí, poden irritar la mucosa, augmentar la permeabilitat intestinal i activar l’alerta del sistema immunitari (que en l’estrès crònic ja estarà en un mode proinflamatori). Això pot provocar que una persona desenvolupi o empitjori els símptomes d’una sensibilitat al gluten no celíaca (intolerància).

Aquí encara hi podríem afegir que els fragments de gluten que arribin a l’intestí, tindran un efecte molt diferent si la microbiota està sana, que si no. Però hi ha alguns factors determinants, que venen molt abans:

Importa més la pela que la teva salut:

El concepte de “gluten” és molt més ampli del que sembla a simple vista, i els processos d’elaboració canvien completament com el nostre cos el rep.

Un deliciós i saludable pa de l’Eva Xeixa

Quan diem gluten estem generalitzant el què en realitat és una família de proteïnes (anomenades prolamines i glutelines) que canvien substancialment d’estructura segons el cereal del que provinguin. Cada cereal en té el seu tipus específic: el blat té gliadina, l’ordi té hordeïna, el sègol té secalina, i la civada té avenina. A més, a causa de la hibridació agrícola moderna, s’han creat centenars de varietats de blat amb estructures de gluten molt diverses.
La dificultat de la digestió i el nivell de toxicitat intestinal depenen directament del tipus de cereal:
• Blat modern: Ha estat seleccionat al llarg dels anys per contenir més gluten i fer els pans més flonjos i suaus, i també perquè sigui més fàcil de recol·lectar i treballar amb els processos industrials, no perquè sigui més bo o de millor digestió. És el més ric en prolina, el més resistent a la pepsina de l’estómac i el que més inflama.
• Blats antics (espelta, kamut, xeixa…) i sègol: Tenen un gluten amb una estructura molecular més feble i menys pèptids tòxics. L’estómac el pot fragmentar de forma molt més eficaç.
• Civada (avenina): Té una estructura tan diferent que, la gran majoria de persones intolerants i fins i tot algunes celíaques, la toleren perfectament (sempre que estigui lliure de contaminació creuada).

I no tot acaba en el tipus de cereal, els processos moderns també contribueixen a què ens alimentem i digerim pitjor.
En el mètode industrial, el “”pa”” es fabrica en un temps rècord (sovint en menys de 2 hores) prioritzant el volum, la rapidesa i la rendibilitat.
Es fa servir llevat industrial (monocultius de reacció ràpida) i additius químics que fan pujar la massa generant gas, però que no tenen capacitat de degradar les proteïnes. El gluten entra al forn totalment intacte. I per si això no fos prou, perquè les màquines puguin pastar milers de quilos de massa sense que es trenqui, i poder simplificar el mètode d’amassat, les farines industrials se solen enriquir artificialment amb gluten en pols per donar-los més elasticitat.

En canvi, un pa de massa mare tradicional de llarga fermentació (més de 12 o 24 hores) fa que el gluten passi per una predigestió abans d’entrar dins teu.
La massa mare conté bacteris i llevats salvatges que, per digerir la massa i alimentar-se produeixen enzims. Entre ells les proteases que a nosaltres ens falten, i que poden trencar precisament els enllaços de prolina i glutamina que els nostres enzims no poden desfer.

El pa de massa mare i farines antigues, no té zero gluten, però el contingut de gluten intacte disminueix dràsticament. El que arriba al teu intestí ja són fragments molt petits (pèptids i aminoàcids lliures).

I el mateix que impedeix que les farines, i els mètodes de panificar-les, tradicionals, estiguin al teu abast,
és el què fa que tinguis el sistema nerviós a can pistraus.
Per això no em cansaré de repetir: la salut i la política no poden anar deslligades. Perquè no és que hagi sigut un error de càlcul,
és que el nostre benestar mai va entrar al càlcul.
I també per això hauria titulat aquest article «el capitalisme fa mal de panxa», però potser aleshores algun/a de vosaltres no l’hauria ni començat a llegir.

En la història de la farmàcia i de la medicina tradicional mediterrània, la conserva (també anomenada confecció), no es considerava simplement una llepolia, sinó una forma farmacèutica (el què jo anomeno una forma remeiera, perquè ens han robat la paraula farmàcia, que ve del grec pharmakon per conjur).

Es feia servir principalment com a vehicle per subministrar principis actius vegetals o minerals, aprofitant la polpa de les fruites com a base excipient, o bé era una forma de preparar directament algunes plantes de textura mínimament carnosa, com els pètals de rosa (la conserva d’aquestes era tot un clàssic de la famacopea) o algunes fruites medicinals com les pometes de pastor (fruits de l’arç blanc) o els aranyons.

Perquè quedi clar, sí, estic parlant d’una melmelada.
Amb sucre (de vegades mel o alguna melassa).

Per això em fa gràcia la fòbia moderna als sucres.
La humanitat porta menjant tots els sucres que pot des dels seus inicis. L’únic que passa és que abans ens movíem i passàvem fred, i ara escalfem les nostres cases com si l’energia per fer-ho fos gratis i infinita; i ens belluguem menys que un panda, alhora que ens inflem de sucres que solen anar acompanyats de greixos artificials i una corrua d’additius químics interminable. El menys preocupant d’aquesta combinació d’hàbits, són els sucres.

Es prenien en dosis de la mida d’una nou, una o vàries vegades al dia. Normalment directament o diluïdes en aigua calenta o altres líquids. De vegades com un ingredient més del menjar. Rarament per via tòpica.

Aquest és un altre dels molts remeis tradicionals del nostre territori que hem oblidat del tot (com a mínim en la seva vessant medicinal) i per això avui us porto una recepta que ens permet aprofitar la part blanca de la pell de la síndria i, alhora, ens ajudarà a portar millor la calor (escric això mentre s’esperen temperatures de fins a 42ºC en alguns punts de Catalunya).

Pots aprendre més sobre aquests remeis oblidats
al curs de Remeieria tradicional Mediterrània. 

Els ingredients per aquesta conserva són:

• 500gr de la part blanca de la síndria (no passa res si queda una mica de la part vermella), però treu la part verda que és excessivament fibrosa.
• 300gr de sucre. Del sucre que et doni la gana. Tots acabaran sent glucosa i/o fructosa quan arribin a les teves cèl·lules).
• Un bon manat de menta fresca.
• 1 llimona
• 3 pessics de sal marina

La Medicina Tradicional Mediterrània ens diu que la síndria és altament refrigerant, ideal per calmar l’ardor de la sang, mentre que la menta obre els porus per eliminar vapors calents. La llimona també es considera refrigerant, refrescant la sang en sí i purgant la seva calor a través de les aigües, sobretot a través de l’orina.

La ciència moderna ha descobert que la pell de la síndria és riquíssima en citrul·lina (un aminoàcid), la qual és tèrmicament molt estable i resisteix la cocció; millora la circulació i ajuda el cos a regular millor la temperatura. A més té una estructura de fibres i pectines molt resistent, que seran estovades per la cocció, però mantindran la seva capacitat de millorar la digestió i, pel què fa a les pectines, humitejar el nostre interior.

El mentol ajuda a dilatar els vasos sanguinis més superficials. Això permet que la sang circuli més a prop de l’exterior i pugui alliberar l’excés de calor interna del cos més ràpidament.

La llimona, a part d’ajudar a conservar per la seva acidesa,  actua com el tancament perfecte d’aquesta fórmula. Tant per a la MTM com per a la ciència actual, el suc de llimona aporta tres beneficis clau per combatre la calor de l’estiu:

1. Reducció de la fatiga tèrmica: La calor extrema provoca un gran estrès físic i esgotament. L’àcid cítric intervé directament en el metabolisme cel·lular (el cicle de Krebs) per ajudar el cos a recuperar energia de manera més eficient quan està aclaparat per les altes temperatures, ajudant a reduir l’estrès fisiològic.
2. Estímul de la salivació: L’alta acidesa de la llimona activa intensament la producció de saliva, cosa que envia un senyal reflex al sistema nerviós que calma la sensació de set de manera molt més prolongada que l’aigua sola.
3. Reposició d’electròlits: Quan suem per regular la temperatura, no només perdem aigua, sinó també minerals. De fet necessitem perdre’ls per poder suar. La llimona és riquíssima en potassi i també aporta petites quantitats de magnesi i calci. Si dissols la conserva en aigua, aquests minerals de la llimona, més els de la sal marina i els de la pell de la síndria (la part més rica en minerals que són, de més a menys abundants: potassi, calci, sodi, magnesi, fòsfor, ferro, manganès, zinc i coure) funcionen com una beguda isotònica natural.
   Això ajuda a mantenir l’equilibri hídric de les cèl·lules, evitant les típiques rampes o la baixada de tensió provocada per la calor.

Elaboració:

• Prepara la part blanca de la pell de síndria, separant-la de la resta i tallant-la a daus petits.
• Cobreix-la amb el sucre i la sal, remena-ho bé i deixa-ho reposar 4-5 hores.
• Cou a foc baix durant 30 minuts, tot remenant de tant en tant.
• Tot just retirar-ho del foc, afegeix-hi la menta, el suc de la llimona i la pela groga de la llimona ratllada, que hauràs preparat prèviament (però no gaire abans perquè el contacte amb l’aire no ho espatlli).
• Ho pots deixar així o triturar-ho abans d’envasar.
• Evidentment, si vols que s’aguanti força temps, caldrà que un cop envasat ho sotmetis a un bany maria per fer el buit.

Aquest és un tipus de remei del que tenia ganes de parlar, perquè és un dels poc remeis tradicionals mediterranis que no tracto al curs de remeieria. Algun dia en tornaré a parlar quan faci la monografia de la rosa, que penjaré a la secció Matèria Mèdica, l’herbari medicinal.

Espero contribuir a alleujar una mica les dramàtiques conseqüències que ens està portant i portarà l’escalfament global (erròniament anomenat canvi climàtic) i fins i tot potser, promovent l’estima per la Natura i els seus dons, les seves causes.
Cuideu-vos, cuidem-nos, cuidem.

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.

Laurus nobilis

No hi ha cap justificació per dir que el llorer és tòxic.

El problema real sol ser la confusió amb altres plantes com Prunus laurocerasus, que sí que ho és.

Cert que és una planta potent i per això cal tenir certa precaució quan es pren en dosis medicinals i en tractaments llargs. Com passa amb tantes altres…

Però el llorer te una tradició com a remei llarguíssima i contrastadíssima i, de fet, la ciència moderna la corrobora.

A la medicina antiga i medieval, se’l considerava un gran remei tant per al cos com per a l’esperit.

Era considerat un poderós tònic calent i sec amb propietats purificadores i mobilitzadores dels esperits vitals, capaç d’alleujar còlics, millorar la pepsis (digestió i metabolisme), estimular l’apetit; expulsar mals aires (vent intern), augmentar la diüresi i amb ella l’eliminació de substàncies de rebuig; afinar la mucositat i ajudar a la seva expulsió, obrint les vies respiratòries i millorant el proveïment del Pneuma, l’alè còsmic o Força Vital i calmar tot tipus de dolors.

Molt important també era la seva capacitat d’equilibrar l’estat d’ànim i aportar claredat mental, inclús clarividència i estats de comunió amb lo diví tant en el son com en la vigília, purificar espais i protegir contra tot mal.

Tant apreciat era que el (i les) pitagòrics creien que era una de les poques plantes en les que els humans ens podíem reencarnar.

El llorer és una altra mostra de com hem oblidat la nostra experiència i coneixement mèdic arrelat al territori. Quantes vegades m’hauré trobat amb algú dient que és tòxic!! De vegades aquest algú sembla que sap de què parla. En aquest cas l’argument és que conté metileugenol i cineol.

El cineol és l’eucaliptol, molt abundant a altres plantes, per exemple, clar, a l’eucaliptus. És descongestionant, expectorant i mucolític; redueix la inflamació de baix grau i combat l’estrès oxidatiu cel·lular; ajuda a combatre diversos bacteris i fongs patògens, reforçant el sistema immunitari, calma dolors musculars, articulars i mals de cap; i millora la comprensió i la memòria. I sí, el llorer en conté molt (el 40% del seu oli essencial), però quasi la mateixa quantitat que el romaní i molt menys que l’eucaliptus, l’espígol, l’arbre del te o el cardamom. I no he sentit mai a dir que aquestes siguin tòxiques.

El metileugenol és un dels compostos principals de l’alfàbrega, i està present en quantitats variables, en molt casos com en el clau d’olor, el càlam o l’estragó, en quantitats superiors al llorer, en més de 450 plantes. Només cal pensar en el pesto i en les quantitats massives d’alfàbrega que porta per imaginar quines quantitats de llorer serien segures.

Es culpa el metileugenol per ser irritant hepàtic i carcinogènic. Com passa sovint aquesta etiqueta li han posat per uns estudis fets amb quantitats molt grans de metileugenol aïllat en uns pobres rosegadors. Si mirem els estudis fets amb l’extracte complet de llorer, més aviat conclouen el contrari.

• La dosi tòxica de llorer és altíssima (com a mínim de 2gr per quilo de pes corporal)
• Ajuda a regular la glucosa en sang i millora la sensibilitat i resistència a la insulina
• Ajuda a equilibrar el perfil lipídic, baixant el colesterol LDLi els triglicèrids i augmentant l’HDL.
• A més millora la salut de les parets dels vasos sanguinis.
• Descongestiona les vies respiratòries
• Redueix l’edema i la inflamació articular, i és un relaxant muscular
• Posseeix una gran capacitat analgèsica, reduint la transmissió de senyals d’estrès i dolor
• Potencia l’efecte del propi GABA, actuant com un ansiolític que ens treu del mode lluita o fugida i redueix la ruminació
• Activa la producció d’enzims digestius
• És un gran carminatiu
• Redueix l’aparició de lesions gàstriques
• Ajuda a regular la microbiota tant bacteriana com fúngica (frena les càndides)
• I… indueix la mort cel·lular de certs tipus de càncer cm el colorectal i el de mama.

Jo l’asseco, el trituro i el poso en quantitats molt superiors a un parell de fulles en tot tipus de menjars;
o bé en faig infusions, a les que dóna un color que et sorprendrà, que de vegades em bec i de vegades afegeixo a l’aigua de bany per allunyar el cansament i la confusió;
també tintures i altres preparats com electuaris, oximels (ideal pel sistema digestiu), melat…
el cremo en encensos de con, de feix o sobre carbonets (forma amb la qual s’aprofiten per exemple les seves virtuts relaxants molt eficientment, perquè el fum les porta a través del nas, molt a prop del sistema límbic)
o en faig oleats per aplicar tòpicament (tot i que també es podrien prendre) perquè:

• Alleuja el dolor muscular i articular com ja he dit abans
• Elimina el bacteri Cutibacterium acnes que infecta els porus cutanis i causa acné.
• Redueix la sobreproducció de greix cutani i ajuda a tancar els porus
• Les seves lactones i flavonoides ajuden a bloquejar les citocines inflamatòries l’eritema, descamació i picor de les pells atòpiques (com demostra el sabó d’Alep)
• Protegeix els fibroblasts (encarregats de produir el col·lagen) prevenint l’envelliment prematur de la pell i accelerant la cicatrització
• Estimula la microcirculació sanguínia facilitant la nutrició dels teixits, inclòs el cuir cabellut.
• Redueix la caspa

Al Mediterrani antic i medieval tenia gran anomenada la mantega de llorer, feta amb l’oli dels seus fruits, que s’emprava per tractar els reumatismes i altres dolors musculoesquelètics, i per enfortir el cuir cabellut. I, tant ingerit com aplicat externament, per a paràsits i infeccions diverses. I també se’n posaven les fulles sota el coixí per afavorir els somnis profètics.

Si vols aprendre com fer extractes medicinals ben fets, fes un cop d’ull als cursos Matèria mèdica mediterrània i Remeieria tradicional Mediterrània.

Així doncs el llorer no només és segur sinó que és un remei valuós tant en remeis tòpics com interns. Tan sols ens hem d’assegurar d’identificar-lo correctament, cosa molt senzilla si es fan servir tots els sentits, que és una cosa que hauríem de fer sempre que ens relacionem amb les plantes i amb el món en general.

Ingerit és completament segur en dosis de fins a 6gr diaris en tractaments curts (<10 dies) o de fins a 3gr en tractaments llargs (>21 dies).
En els tractaments llargs, com passa amb moltes altres plantes, és adequat fer descansos d’una setmana, per exemple cada 3-4 setmanes.

Si t’interessa que t’acompanyi en els teus processos de salut, des d’una perspectiva holística mediterrània, demana hora a l’espai de teràpies.

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.

Referències:

• Bay Leaves Improve Glucose and Lipid Profile of People with Type 2 Diabetes
  Alam Khan, Goher Zaman, Muhammad Muzaffar Ali Khan, Russell J. Anderson y Richard A. Anderson. DOI: 10.2174/18763960009020100622.
• Advancing the metabolite profiling, anti-inflammatory, and antinociceptive potential of Laurus nobilis L. leaf extract
  D. Zheleva-Dimitrova, V. Balabanski, G. Zheleva, et al. DOI: 10.3897/pharmacia.73.e1976683.
• Gastroprotective Effect and Antioxidant Properties of Different Laurus nobilis L. Leaf Extracts
  Maria SPERONI, R. Cervellati, S. Costa, M.C. Guerra, S. Utan y Govoni P. DOI: 10.1089/jmf.2010.00844.
• The Therapeutic Potential of Laurus nobilis L. Leaves Ethanolic Extract in Cancer Therapy
  Mohammad A. Al-Shhab, R. S. Al-Sarayreh, et al. DOI: 10.3390/molecules301940125.
• Beneficial Effects of Laurel (Laurus nobilis L.) and Myrtle (Myrtus communis L.) Extract on Rat Health
  Marija Berendika, Sandra Domjanić Drozdek, Dyana Odeh, Nada Oršolić, et al.DOI: 10.3390/molecules27020581
• Materia medica de Mattioli
• Canon de medicina d’Avicenna
• Kitab al-adwiya al-mufrada de Ibn Wafid

Tanacetum parthenium

La segura, Tanacetum parthenium, és una planta que desbloqueja, a tots els nivells.
Dissol, atenua (aprima els humors espessos), dispersa, digereix, obre, evacua.

Malgrat ser calenta, Dioscòrides la recomanava per a les inflamacions, una condició també calenta. Aquesta aparent contradicció és molt habitual en plantes amb aquesta energètica. La clau es troba en la seva acció dispersant que ajuda a expulsar la calor. D’aquí el seu nom anglès «feverfew» (de fever-fuge, espanta febres).

Mobilitza la sang, desfent els estancaments i ajudant a eliminar la calor excessiva. I per aquest motiu, i per tenir gran afinitat per l’úter, que escalfarà, també és una emmenagoga i un remei per a les menstruacions doloroses, espasmòdiques i amb coàguls.

Elimina els excessos de flema i com a bona purificadora que és, si tenim la precaució d’administrar-la amb alguna cosa que en moderi la sequedat, també de l’atrabilis o humor melancòlic.

Tònic cerebral que enforteix els teixits del sistema nerviós.

Corregeix la debilitat digestiva i dispersa els vapors calents que pugen de l’estómac cap al cervell, causant marejos, vertígens, boira mental i migranya.

És útil en els casos en què la calor està causada o mantinguda per estancament i la putrefacció o intoxicació que aquest causa.

L’estancament pot ser causat per tensió extrema (vent intern) o espessiment dels humors sigui per sequedat (que alhora pots ser causada per calor extrema de llarga durada), per calor humida o per fred. Per exemple, en el cas dels mals de cap i la ment ennuvolada, poden estar causats per un excés de tensió muscular que impedeix una correcta circulació. Això farà que la Força Vital no arribi al cervell i, alhora, que les substàncies de rebuig s’acumulin al cap i dificultarà la transmissió de l’impuls nerviós cap a la resta del cos.

Dioscòrides també diu que, en cas de traumatismes, evita que la sang qualli dins del cos, és a dir que evita la formació de coàguls. Aquesta virtut, com la majoria de les que ens parla la medicina tradicional mediterrània, ha estat descoberta també per la ciència moderna.

El partenòlid, un dels seus principis actius, és un potent inhibidor de la via NF-kB, proteïna que activa la producció de citocines inflamatòries. Redueix la vasodilatació excessiva i, com a resolutiva, ajuda a netejar la sang de mediadors proinflamatoris. De fet, inhibeix l’alliberació excessiva de serotonina i histamina per part de les plaquetes i els glòbuls blancs.

Així, no impedeix els processos inflamatoris locals, necessaris per als processos de reparació de teixits, però evita la tumefacció i estancament que causen dolor i la destrucció de teixit per acumulació de substàncies càustiques.

És una herba ideal per a tractar la migranya, sobretot quan es pren en les seves fases inicials, doncs l’excessiva dilatació dels vasos sanguinis cerebrals i l’alliberament sobtat de serotonina són dos factors que la desencadenen.

A diferència d’altres herbes, que només actuen quan ja fa mal, la segura és molt valorada com a preventiva, per reduir la freqüència i la intensitat dels atacs.

La virtut de desbloquejar, actua també sobre el Pneuma i els teixits per on viatja, assegurant que fluirà adequadament i per tant millorant la salut general, inclosa l’emocional. Ens ajuda a alliberar tot allò que retenim, també les emocions, i a fer-ho d’una forma no lesiva. Rebaixant la tensió, aporta claredat i centre en moments de confusió.

Antigament es preparava en forma d’enolat de vi negre, en oximel o es menjava fresca amb una llesca de pa. A dia d’avui, un dels millors mètodes de què disposem és la tintura (60-70º), ja que el partenòlid és molt poc soluble en aigua. O bé un dels remeis clàssics de la MTM, els electuaris que, resumint-ho molt, són una pasta feta amb planta en pols i mel. Per molts motius, aquest últim preparat és dels millors que podem fer. Pots aprendre a elaborar aquestes formes remeieres i moltes més al curs de Remeieria tradicional mediterrània.

Està totalment contraindicada en l’embaràs, quan no es vulgui disminuir la coagulació o quan s’estiguin prenent medicaments que es metabolitzin pel citocrom P450.

Si es pren durant molt de temps, cal deixar-la de prendre de forma progressiva per evitar un efecte rebot.

Com veus, és una planta apta per a molts temperaments, però cal tenir sempre present la seva energètica, i modular-la en temperaments secs i/o calents. Per aprendre més sobre els temperaments, t’ofereixo un bon ventall de cursos sobre la nostra medicina ancestral que pots consultar aquí.

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.

Referències:

• Dioscòrides (s. I d.C.): De Materia Medica (Llibre III).
• Andrés Laguna (s. XVI): Comentaris i traducció del text de Dioscòrides
• Cànon de la Medicina d’Avicenna (Ibn Sina)
• Plini el Vell: Naturalis Historia.
• Wider, B., et al. (2015). Feverfew for preventing migraine. Cochrane Database of Systematic Reviews. [DOI: 10.1002/14651858.CD002286.pub3]
• Palevitch, D., et al. (1997). Feverfew (Tanacetum parthenium) as a prophylactic treatment for migraine: a double-blind placebo-controlled study. Phytotherapy Research. [DOI: 10.1002/(SICI)1099-1573(199711)11:7<508::AID-PTR153>3.0.CO;2-H]
• Pittler, M. H., & Ernst, E. (2000). The efficacy and safety of feverfew (Tanacetum parthenium L.): an update of a systematic review. Public Health Nutrition. [DOI: 10.1017/S1368980000000598]
• An observational study of fixed-dose Tanacetum parthenium nutraceutical preparation for prophylaxis of pediatric headache. Italian Journal of Pediatrics. [DOI: 10.1186/s13052-019-0624-z]
• Pareek, A., et al. (2011). Feverfew (Tanacetum parthenium L.): A systematic review. Pharmacognosy Reviews. [DOI: 10.4103/0973-7847.91102]
• Mazzanti, G., et al. (2013). Parthenolide inhibits nociception and neurogenic vasodilatation in the trigeminovascular system by targeting the TRPA1 channel. British Journal of Pharmacology. [DOI: 10.1111/bph.12351]
• G. Calapai, et al. (2019/2020). Assessment report on Tanacetum parthenium (L.) Schultz Bip., herba. European Medicines Agency (EMA). [Ref: EMA/HMPC/48715/2017]
• Prieto, J. M. (2022). Stability of feverfew and its active principle parthenolide. Journal of Natural Products Discovery. DOI: 10.24377/jnpd.article659.

La queratosis pilaris és una afecció en la que es produeix una acumulació de queratina a la pell, que crea un tap dur i sec als porus, donant-li una aparença de pell de gallina. Els pèls queden atrapats a sota i en alguns casos es poden infectar causant fol·liculitis.

La queratina és una proteïna estructural fibrosa que constitueix l’estructura bàsica de la pell, el cabell i les ungles. La seva funció principal és actuar com a barrera protectora contra patògens, desgast, microtraumatismes i químics, aportant resistència i impermeabilitat (evitant tant la pèrdua d’humitat com la penetració excessiva d’humitat externa).

La queratina conté cisteïna, un aminoàcid sofrat. Les molècules de cisteïna formen ponts de disulfur, unions químiques resistents que fan que la queratina sigui pràcticament insoluble en aigua i molt difícil de degradar per enzims comuns.

Tot i que la queratina crea una barrera impermeable, i per tant ajuda a mantenir la pell hidratada evitant que perdi aigua, l’acumulació excessiva i el comportament anormal que es produeix en la hiperqueratosi evita que les glàndules sebàcies funcionin correctament. A més, hi pot haver un excés de queratina però formant una capa no segellada o esquerdada per la qual l’aigua s’escapi igualment.

Les causes poden ser:

• Genètica: La més comuna. El gen que ordena la descamació de la pell és mandrós o el que ordena la producció de queratina és hiperactiu.
• Inflamació o fricció: La queratina es produeix com una resposta defensiva. Sol ser localitzada.
• Dèficit de nutrients: Dieta deficient en vitamina A i retinols (pro-vitamina A). Dificultat per transformar els retinols en vitamina A ((genètic, es mostra per palmells de la mà taronjosos i pell seca). Malabsorció de greixos per insuficiència biliar, falta de lipases pancreàtiques o inflamació intestinal amb dany a les vellositats. Dèficit de zinc, necessari per fabricar el transportador que que permet que la vitamina A vagi des del fetge fins als teixits. Hipotiroïdisme, fins i tot subclínic (dificulta la conversió de carotens en retinol). Excés d’estrès oxidatiu, sobretot per alcohol que competeix amb la vitamina A al fetge ja que utilitza els mateixos enzims per metabolitzar-se.
  Quan hi ha falta de vitamina A la pell i les mucoses estaran seques, el cabell i les ungles trencadissos i hi haurà mala visió nocturna.
• Falta d’hidratació o de lípids.
• Canvis hormonals: pubertat, embaràs, canvis en els andrògens.

Per tractar-la cal:

• Exfoliar la pell, preferiblement amb exfoliants químics, ja que els mecànics poden causar un efecte rebot i augmentar la queratina produïda. Són ideals l’àcid salicílic, l’àcid làctic i els enzims proteolítics com els de:
  • Pistils del card marià. També es podria fer un emplastre amb llavors germinades que a més contindria silimarina, un gran regenerador cutani i antioxidant. Idealment, afegint-hi saponines per ajudar a la penetració de la silimarina.
  • Pistils de carxofera i herba-col: a part dels enzims contenen també àcid clorogènic que és un potent antioxidant, regulador de la inflamació, fotoprotector i regulador de la secreció sebàcia.
  • Pètals de rosella tendres: especialment per a pells irritades. També contenen mucílags.
  • Llàgrimes de vinya: conté enzims i àcids orgànics naturals. També elimina taques.
    (si vols aprendre com extreure els enzims sense destruir-los, apuntat al curs de Remeieria tradicional Mediterrània o al de Matèria Mèdica Mediterrània)
• Hidratar.
  • Àcid linoleic (Omega 6):La pell amb queratosi sol tenir un dèficit d’aquest àcid gras, que ajuda a què el sèu sigui més fluid i no taponi el porus. En són fonts excel·lents l’oli de llavor de raïm, el de cànem o el de gira-sol. El moment ideal per aplicar-los és immediatament després de la dutxa, amb la pell encara mullada.
    Si s’aplica sobre la pell acabada de tractar amb enzims, allarga la vida i efecte d’aquests.
  • Insaponificables: regulen la secreció de les glàndules cebàcies des de dins.
  • Saponines i mucílags: ajuden a mantenir l’epidermis hidratada. A millor hidratació, més fàcil és que els propis enzims de la pell puguin degradar l’excés de queratina.
  • Urea: humectant, queratolítica, estimula la secreció de lípids i reforça la pell estimulant la síntesi de filagrina. L’al·lantoïna de la consolda és un compost vegetal molt similar i que es descompon en urea.
  • Ceramides (germen de blt, civada, llavors de raïm).
• Vitamina A (retinoides): ajuda a normalitzar la producció de queratina perquè no se n’acumuli tanta. L’oli de rosa mosqueta en conté. Us intern i extern.
  Pastanaga (cuita o ratllada), moniato, carbassa, espinacs, bledes i kale (100gr/diaris en total i acompanyats de greix). Rovell d’ou, fetge (50-80gr/setmana), mantega i formatges de pastura. Fulles de dent de lleó, oli de rosa mosqueta, oli de càrtam (no oclusiu), pètals de calèndula.
• Antisèptics: Es poden afegir antisèptics a la loció hidratant per evitar la fol·liculitis. Ideal la sàlvia, el xiprer o el llorer.
• Evitar la roba ajustada o la pressió sostinguda sobre la pell.

Per la medicina tradicional del Mediterrani un sistema limfàtic estancat o amb tendència a l’estancament i/o amb massa atrabilis, afavoreix la hiperqueratosi. Recomana l’anatripsi (fregament) i l’exercici en què es bellugui el cos el màxim possible; i també tonificar i depurar (especialment d’atrabilis) fetge, ronyons i pulmons per evitar que la pell hagi de fer la feina que aquests no estan fent o que es vegi saturada dels seus residus. Pots aprendre les bases del nostre sistema mèdic ancestral al curset Introducció a la Medicina tradicional Mediterrània)

Cal un tractament de 4-6 setmanes per començar a veure canvis, que és el temps que triga una cèl·lula nova a néixer a la hipodermis i arribar a l’epidermis.

A partir de 3 mesos per aconseguir la remodelació real del fol·licle i que els pèls surtin sense quedar atrapats.

Si vols, et puc acompanyar com a terapeuta en aquest procés. Informa-te’n i demana cita aquí.

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.

És principi de març i ja toca començar a buscar l’ajuda de l’apegalós (Gallium aparine – amor del hortelano en castellà) per millorar l’estat del sistema limfàtic i per tant totes les seves funcions.  Com a mínim si vius en un clima mediterrani o mediterrani-continental. Sinó potser encara hauràs d’esperar a què el fred escampi una mica més.

Jo ho faig fent-ne batuts. Però com que encara no fa temps per les coses refrescants, els faig amb aigua calenta (que no bullint, per evitar perdre les delicades virtuts d’aquesta herba).

El sistema limfàtic és un sistema oblidat, o confós.
Una de les seves funcions és la immunitària. A part d’això, regula la distribució de l’aigua als diferents teixits i elimina substàncies de rebuig.

Potser pensaràs, però lo de la immunitat no era cosa del sistema immunitari?
Doncs el què passa és que són el mateix. El sistema immunitari, a diferència de la historieta que tant agrada a alguns no és un exèrcit de soldats d’estil espartà que defensen valerosament la seva pàtria de qualsevol intrús. Hi ha molts microorganismes que viuen dins nostre (o directament també son “nosaltres”) i, de vegades, no ens acompanyen des del naixement sinó que es muden dins nostre quan ja som grandetxs i el sistema immunitari no els ataca.
Bona part de les cèl·lules immunitàries (glòbuls blancs), es dediquen a eliminar productes de rebuig i tenen un paper fonamental en la regeneració de teixits danyats. Per això jo sempre dic que el sistema immunitari és sobretot una brigada de manteniment, encara que també un sistema d’emergències amb els seus bombers i sí, també, però no només ni predominantment, combatents.
I el sistema limfàtic, amb poca estima anomenat el sistema de clavegueram del cos, és la casa del sistema immunitari. És el sistema immunitari.

Tonificar el limfàtic és important en cas d’al·lèrgies, malalties autoimmunes, càncer, immunodeficiències, inflamació crònica, mala gestió dels líquids corporals…

Quan creix l’apegalós, època en què passem del recolliment i fred hivernal a l’expansió i calor primaveral, el limfàtic és crucial per gestionar el canvi energètic.

Arriba doncs just a temps. I com deia, jo busco la seva ajuda en forma de batut. És a dir que trituro la planta fresca amb aigua (la justa per cobrir-la), i després ho filtro.
Li acostumo a posar menta o fonoll i el suc de mitja llimona per cada litre, que a part de tenir també virtuts interessants per ajudar el limfàtic, li donen un gustet diferent al gust d’herba fresca que te l’apegalós.
Jo m’hi poso mel, però és opcional. I, com et deia, en aquesta època de l’any o a la tardor, els batuts els faig amb aigua calenta perquè encara s’agraeix la calidesa i no convé refredar l’interior.

L’apegalós és una de les herbes de les que parlem al taller-sortida Depuració de primavera, però també, clar, al curs de Matèria Mèdica Mediterrània i al Cuida’t amb Medicina Tradicional Mediterrània.
Consulta a l’agenda les dates previstes.

La informació continguda en aquesta pàgina
NO ÉS CONSELL MÈDIC
ni pretén substituir-lo. En cas de malaltia, consulta un/a professional de confiança que disposi dels coneixements necessaris i valori el teu cas acuradament respectant els principis del jurament hipocràtic.