Qui és la invasora?

Avui us vull parlar d’un tema al que ja fa temps que dono voltes però recentment encara més.

Fa uns dies vaig tenir el plaer de gaudir del curs de tècniques primitives que es va fer a Ebreibosc. D’aquesta experiència me n’enduc molt bones vivències, coneixences i aprenentatges. Però hi va haver una cosa que em va inquietar molt.

Com que va resultar que era la persona que més en sabia de plantes silvestres comestibles, vaig acabar sent formadora accidental (amb molt de gust), improvisant un petit taller de plantes silvestres comestibles. Per a dur-lo a terme, vaig escapar-me a la ribera de l’Ebre, que rega les terres on s’ubiquen les precioses instal·lacions d’Ebreibosc, per recollir-hi les plantes mengívoles.

No sabia ben bé què hi trobaria, perquè és un ecosistema una mica diferent del que habito. Però fet i fet, el meu (a falta de millor paraula per dir “al qual pertanyo”) riu, el Siurana, és un afluent de l’Ebre i el clima que hi ha és una mica més continental, però igualment Mediterrani. No podia trobar-m’hi gaire desubicada, vaig pensar. I vaig pensar malament.

Ja esperava trobar forces espècies desconegudes per mi, però el què em va sorprendre, moltíssim, va ser la poca diversitat que hi vaig trobar. Com pot ser que en un ecosistema de ribera, que són els més rics que hi ha, trobés tant poques plantes???

Vaig aconseguir arreplegar prou plantes per a fer una amanida per a 20 persones i vaig tornar, ben capficada. En comentar el meu desconcert amb la organització, em van dir que si, que efectivament la biodiversitat de l’Ebre, com a mínim en aquest tram, era de pena.

Què passa a l’Ebre? Com s’ha convertit el que hauria de ser un dels ecosistemes més rics de Catalunya en aquella monotonia? La resposta habitual que rebrem si fem aquesta pregunta és que les plantes invasores han desplaçat a les autòctones.

D’acord, si. La ribera és plena d’Acer negundo, Tradescantia fluminensis i altres exòtiques que no deixen espai a la flora autòctona. Però en uns prats contigus a la ribera, no vaig trobar gaires al·lòctones i, la diversitat (que sol ser molt alta als prats humits), hi seguia sent ridícula.

Hi ha un altre factor que se sol passar molt per sobre quan es parla del tema. El problema és una espècie invasora que destarota l’hàbitat que ocupa, si, però no és una planta.

Una espècie al·lòctona (forana), que arriba a un ecosistema per quedar-s’hi, s’anomena naturalitzada quan s’integra en l’ecosistema i passa a ser una més del mateix; i invasora quan destorba l’equilibri ecològic i perjudica a les espècies autòctones.

Els humans venim d’Àfrica i ens hem escampat per tot el món. Així doncs en la majoria d’ecosistemes som al·lòctons, i tot i que durant forces mil·lennis semblava que ens havíem naturalitzat, passant a formar part del cicle de la Vida dels llocs que habitàvem, hem acabat comportant-nos com a invasors, colonitzant i destruint, aprofitant-nos de l’entorn sense cap respecte pel lloc ni per aquells que l’habiten.

Així que el què no se sol dir, o no gaire fort quan es parla del perill que representen les espècies invasores, és que si l’ecosistema autòcton sucumbeix sota el seu domini, és perquè primer hi ha hagut una altra espècie, una súper-invasora, que ha trencat l’equilibri natural degradant els sòls i les aigües i, ara si, facilitant i accelerant la introducció d’espècies foranes que aprofitaran la debilitat de les autòctones per prendre el poder.

Per això els ecosistemes on les invasores fan més mal són els que han sigut, prèviament, més violats per la mà humana. L’amenaça de les invasores és una conseqüència del veritable problema, no el problema en si. Si ens integréssim a l’ecosistema que habitem i el tractéssim amb respecte i agraïment, encara que de tant en tant hi arribessin espècies al·lòctones capaces de reproduir-s’hi i prosperar (cosa que ha passat des de l’inici de la Vida), l’equilibri Natural acabaria retornant i la conseqüència potser fins i tot seria un augment de la biodiversitat.

Els ecosistemes humits, com aiguamolls i boscos de ribera, precisament pel fet de ser molt fèrtils, han sigut els que més han patit l’acció destructora de l’humà modern, i són també els que presenten més quantitat d’espècies invasores; oportunistes que en realitat vénen a tornar la Vida que nosaltres vam eliminar amb herbicides i pesticides varis, moviments de terres, drenatge, transvasament i retenció d’aigües i sediments, etc.

Si realment volem contribuir a la solució, podem. I el primer que cal que fem, es deixar de participar en la destrucció d’hàbitats, sigui directa o indirectament (per exemple, si compres aliments no ecològics estàs contribuint a la contaminació de les aigües i a l’extermini de fongs, flora, fauna i microbiota).

Però podem fer més:

  • Deixem de plantar plantes exòtiques als nostres jardins i balcons.
  • Lluitem perquè el nostre ajuntament substitueixi les plantes al·lòctones de parcs i jardins, inclòs l’arbrat urbà, per espècies autòctones o ja naturalitzades.
  • Apadrinem un tros de Natura i treballem-hi per afavorir la regeneració de l’equilibri natural. Com? Primer, sobretot, investiga quines són les plantes que hi sobren i quines les que hi falten. I després, dedicat a arrencar les que no hi haurien de ser, i a sembrar les que haurien d’ocupar el seu lloc.

Si no ho fem per respecte cap al territori que ens sosté, fem-ho com a mínim per evitar que la Natura hagi de fer el què fa sempre que una espècie es converteix en plaga, enviar-ne una altra que la controli o l’elimini.

Quant a El Jardí de les Bruixes

Silvestre!
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.