La fava del tortell de reis va passar de ser la joia del tortell a l’element que ningú volia trobar i, finalment, a dia d’avui és quasi ignorada.
Finalment o no. Aquesta ignorància no tindria perquè ser el final si recuperéssim el significat original. Cosa que crec que ens interessa, perquè implica tornar a contemplar-nos en relació constant i indefugible amb la Natura i els seus (nostres) cicles, a part de recuperar el llenguatge simbòlic que penso que és el que fa realment excepcional la ment humana.
La fava és un cultiu mediterrani. Un dels llegums més rics en nutrients i que a més te la capacitat (o la tenen els bacteris que creixen en simbiosi amb la planta, a les seves arrels) de fixar el nitrogen atmosfèric al sòl, enriquint-lo per benefici propi però també de la resta d’éssers que hi viuen.
Aquests aspectes ecològics ja ens donen pistes de la seva importància, però si fem un cop d’ull a la relació que hi han tingut els diversos pobles mediterranis al llarg de la història, el seu significat se’ns farà més clar.
A l’antiga Grècia, les faves es feien servir per a les votacions, anònimes, per nomenar càrrecs polítics significant la fava blanca un sí, i la negra un no. Aquest mètode de votació es va conservar a Roma i altres indrets de tota la conca mediterrània, inclosa Catalunya.
Els pitagòrics consideraven el consum de carn, però també el de faves, impur. Fins i tot, una de les versions sobre la mort del propi Pitàgores, explica que quan el perseguien per matar-lo, va anar a parar a un camp de faves i, negant-se a travessar-lo, va ser apressat i mort.
Però com que no explicaven exactament el perquè de la seva aversió, hi ha teories una mica per a tots els gustos i conveniències.
Alguns deien que era perquè s’assemblaven als genitals (si no et convenç la teoria, pensa en els genitals femenins o mira-te-les germinades), o als embrions. Porphirius fins i tot diu que si es mastega a consciència i s’exposa al sol, fa olor de sang humana i que, si enterres una flor de favera en un tupí, al cap de 90 dies enlloc de la flor hi trobaràs el cap d’un infant o els genitals d’una dona… 😬😅
D’altres deien que era perquè s’assemblaven a les portes de l’Hades o, com tothom sabia, perquè allotjaven dintre seu les ànimes dels difunts.
Sense desmerèixer en absolut totes aquestes aportacions, la que més m’interessa és la que sorgeix de Pausànies:
“Al camí del costat del riu Kephissos, a prop d’Eleusis, s’hi troba un petit temple consagrat a Kyamites. No puc donar per cert si fou el primer en sembrar faves o bé es va donar aquest nom a un heroi perquè no se li podia atribuir a Demèter el descobriment de les faves. Aquell que hagi estat iniciat a Eleusis o hagi llegit el què anomenen Orphica, sabrà què vull dir.”
Kyamites significa sembrador de faves i sembla que podria ser un epítet d’Hades, el senyor de l’inframón.
Ningú sap exactament què passava als Misteris Eleusins i és que, no se’ls deia misteris perquè sí. El què sabem és que tenien a veure amb el mite del descens a l’Inframón de Persèfone, filla de la deessa de la Vida, Demèter.
Kore, la donzella, no baixa voluntàriament, sinó que és segrestada per Hades (amb el permís de Zeus) mentre cull flors en un prat i, així, és converteix en Persèfone, la reina de l’Inframón.
Demèter no sap on és i la busca desesperadament. Mentre la busca, en la seva aflicció, la terra deixa de florir, res no hi creix ni prospera.
Aquest mite ens explica el cicle de les estacions. La donzella, per ser mare, ha de convertir-se també en la reina dels morts. La Vida requereix de la Mort, tant com la Mort requereix de la Vida.
També per això Hades és alhora Pluto, el déu de les riqueses subterrànies. Or, plata, pedres precioses. La dualitat, o més aviat no-monisme, de la Natura.
I què hi pinta la fava aquí, et deus preguntar. Doncs la fava, a diferència de la gran majoria de plantes i cultius, creix a l’hivern, el temps de la Mort. Ella és l’única que escapa a l’abandó de la Dea Mater, és a dir, que no depèn d’ella.
A l’antiga Roma, aquest llegum s’emprava d’ofrena per als morts durant les Lemuralia, unes festes en les que s’honorava els morts i es feien rituals per allunyar els esperits que no havien pogut trobat el seu camí cap a l’Altre Món. Les faves, se’ls oferien per apaivagar-los i atraure’ls i d’aquesta manera propiciar l’èxit del ritual.
A Itàlia encara es conserva la tradició de sembrar-les el 2 de novembre, dia de Tots Sants, i s’hi fan uns pastissos en forma de fava coneguts com a fave dei morti. També s’han dut com a amulet per la creença que això evitarà que a qui la duu, mai li manqui l’essencial per sobreviure.
I, finalment, arribem al tortell de Reis i la seva fava, tradició l’origen de la qual desconeixem. El què si sabem és que els tortells, com les mones (les antigues), amb la seva forma anul·lar, són símbols solars.
Inicialment, qui la trobava, era anomenat/da rei/na de la fava. Es considerava que això, sent un símbol de fertilitat i riquesa, li portaria sort o que es prometria aquell any. Però com a rei/na, a qui la fortuna havia somrigut, també s’esperava que pagués el beure per tothom o el tortell de l’any vinent.
Jo ja n’he tret les meves conclusions. Per això estic ben feliç que aquest any em toqués la fava, però també estic expectant de les coses intenses que pot presagiar, com a símbol de mort i renaixement, de pèrdua i d’abundància, de finals i de principis.
I tu, quines conclusions en treus?
P.D.:Que consti que, lamentablement, no m’agraden les faves.
