El món és bàtec. La Vida és batec.
Aquest és un dels fonaments de la doctrina mèdica mediterrània que, com totes les altres medicines tradicionals, considera que
un dels factors de salut primordials és que tot flueixi correctament.
I la circulació es dóna en pulsacions d’expansió i contracció. Per això, qualsevol bloqueig en una d’aquestes dues pulsacions, per un excés de tensió o un excés d’expansió o laxitud, o quan hi ha obstruccions de qualsevol tipus, el flux dels humors, dels impulsos nerviosos, de la Força Vital, la Natural i la Psíquica (és a dir del Pneuma), es veurà impedit o 
dificultat, i per tant les funcions que en depenen no es duran a terme correctament, el què vol dir, que la salut se’n ressentirà.
A la MTM no tenim tècniques com el tai chi o el pranayama que busquen millorar i aprofitar al màxim el flux de l’alè còsmic a través nostre. I ens sembla estrany, i una mancança important. El què passa, és que ens fem una idea d’aquestes tècniques orientals, que no es correspon amb la realitat. Malgrat que el pranayama s’anomena a un text tant antic com del segle I aC, no és fins com a mínim al s. XI dC que deixa de ser pura retenció de la respiració per treballar la força de voluntat, com una espècie de flagel·lació interior o mortificació de la carn, per passar a ser una tècnica més complexa que acompanya el treball corporal. I el Tai chi no apareix fins al s. XVII. El més antic sembla que és el qigong o chi kung, que va sorgir en alguna data entre el S. I aC i el S. I dC.
A l’antiga Grècia, el més semblant que tenim és la gimnàstica i l’entrenament de la respiració i la veu, per a perfeccionar l’art de l’oratòria i el cant, Ambdues, pràctiques amb un fort component espiritual a la Grècia arcaica i la clàssica. Però no ha quedat registre de tècniques més desenvolupades per millorar i aprofitar el flux del Pneuma.
Ara bé, Filó d’Alexandria, nascut el S. I aC, deia:
“Tota curació de l’ésser és duta a terme a través de la respiració. La respiració ens permet ser conscients de les tensions, bloquejos i resistències que impedeixen a l’alè de circular lliurement per nosaltres. És el camí per assolir l’ànima des del cos. Desbloquejar la respiració significa alliberar-nos dels bloquejos de l’ànima i obrir-nos a la Intel·ligència creativa.”
I, entre d’altres fets similars, a l’església cristiana ortodoxa, a partir del segle IV sorgeix una pràctica anomenada hesicasme, similar a pràctiques meditatives orientals, que tant s’ha dit que pot ser que fos influïda per aquestes, com viceversa, que es basa en la reunió amb Déu a través de la immobilitat tant física com mental, la pregària i, molt important, la respiració.
I deixant de banda el què hauria pogut ser si la MTM hagués tingut una veritable continuïtat, hi ha molt que si que es va desenvolupar. Tants autors que ens van parlar de la importància de l’exercici físic i el moviment en general per a millorar la circulació general, de la sang i de tots els humors i essències que ens recorren; també el massatge, com a moviment passiu, amb una gran diversitat de tècniques per adaptar-se a les necessitats de cada cas; les ventoses (cupping), que ja feien servir els egipcis el 2500 aC; i, és clar, les herbes circulatòries, que són moltes i les virtuts de les quals podem gaudir tant en ús intern com extern.
A més a més, que la nostra medicina tradicional fos abandonada i per tant deixés d’evolucionar (a casa nostra, perquè els musulmans l’ha van adoptar i perfeccionar, afegint-hi inclús moltes tècniques respiratòries associades a la seva pràctica religiosa), no vol dir que no pugui fer-ho ara.
Les medicines, com tota forma de coneixement, són vives. I flueixen pel temps i les ments, pels cors i les mans de qui les pràctica, que és qui les manté vives fent-les néixer cada dia, una mica més sàvies i una mica més pràctiques.
Si et vols sumar als centenars de persones que ja estem recuperant i revifant aquest llegat, fes un cop d’ull als cursos de medicina tradicional del Mediterrani que t’ofereixo.
