Fa 2500 anys, Empèdocles va “crear” la teoria dels 4 Elements o arrels. Poso crear entre cometes perquè tenim constància d’una cosmovisió mediterrània dels 4 Elements com a principis fonamentals (arché) des del 3100 a.n.e en el mite de creació egipci d’Heliòpolis (més de 5.000 anys!),
Però les 4 Arrels no eren els únics punts cardinals d’aquesta teoria. Empèdocles va posar pau entre les teories cosmogòniques d’Heràclit, que deia que tot és canvi, i la de Parmènides, que deia que tot és immutable.
Ho va fer explicant que el Cosmos està constituït per 4 principis immutables i indestructibles, que es combinen per influència de dues forces oposades i alhora complementàries, l’Amor o atracció i la Discòrdia o repulsió. L’alternança d’aquestes forces crea un batec, un moviment, que possibilita el canvi. Així, l’univers parteix d’un estat de contracció total creat per l’Amor fins a un límit impassable que donarà pas a la Discòrdia, que l’expandirà fins que trobi el límit oposat i l’Amor torni a guanyar força per unir-lo de nou.
Ja veus, la teoria del big bang de fa 2500 anys, però en uns termes més holístics i menys científics. No eren conceptes nous, simplement va agafar els mites i els va racionalitzar i endreçar una mica, creant la base teòrica per a la Medicina tradicional del Mediterrani.
Fem ara un salt en el temps i viatgem 2100 anys endavant.
Al segle XVII comença a néixer la medicina moderna, aquesta que s’han esforçat en què anomenem medicina tradicional*… Però només comença. Li queda encara un llarg recorregut per arribar a ser hegemònica.
Ara, a finals del segle XIX, aconsegueix realment començar a imposar-se sobre les altres formes d’entendre la salut. Perquè és això el què fa, imposar-se. No busca corregir els errors de l’antiga medicina, sinó suplantar-la totalment. No hi ha en ella cap intenció de conviure, d’intercanviar coneixement, ni tan sols de reconèixer la tradició de la que sorgeix. Com pot ser doncs tradicional??
Així és que a principis del segle XX, alguns metges reformulen les velles teories i les organitzen i vesteixen amb un llenguatge més tolerable per al nou paradigma científic. Neix la teoria dels 6 estats del teixit.
Aquesta teoria es basa en la classificació de 6 estats en què es poden trobar els teixits. Aquests estats, es digués obertament o no, resulten de la combinació de les 4 qualitats fred-calent, sec-humit i de les dues forces, expansió-contracció. Recordes la teoria d’Empèdocles i les seves dues forces, atracció i repulsió?
En realitat, la Medicina tradicional del Mediterrani sempre va incloure aquestes dues forces en la seva comprensió del món i per tant de la salut. La innovació venia de, enlloc de presentar un model amb 4 temperaments, presentar-ne un amb 6 estats del teixit:
- Excitació
- Constricció
- Depressió
- Relaxació
- Estancament
- Atròfia
Si vols saber més coses sobre aquesta teoria i com implementar-la al treball terapèutic, t’interessa la classe magistral de remeieria sobre el tema. Per saber quan la faig, consulta l’agenda.
Aquestes paraules i les entitats patològiques que representen, tampoc eren alienes a l’antiga medicina, però mai s’havien presentat endreçades així, ni s’havia fet girar tota la teoria mèdica al seu voltant. Aquesta reformulació buscava fer encaixar l’energètica de la teoria humoral en els temps que venien, per permetre que el vell paradigma sobrevisqués el desprestigi i el ridícul al que el nou estava determinat a sotmetre’l.
Però amb l’actitud de “amb mi o contra meu” de la nova medicina i amb l’empenta que li va donar l’interès de les classes dominants per un relat en què el món fos una lluita constant per la supremacia i, els éssers vius, màquines autoanimades, fets de parts purament materials que fins i tot podíem aspirar a substituir com si res, amb una Natura imperfecta que l’ésser humà, com a ésser viu suprem que se’l considerava, podia millorar, aquest últim intent de salvar la visió holística i energètica de la Vida no podria anar gaire lluny.
Lamentablement, el sistema dels 6 estats del teixit i la medicina antiga van ser condemnades a l’ostracisme, privant-les de la possibilitat de seguir avançant, com havia fet des dels seus inicis fins aquell moment, assimilant els nous descobriments i els coneixements d’altres sistemes mèdics, corregint els equívocs i millorant dia a dia. El paradigma modern occidental, no va voler saber res d’elles, com tampoc dels altres coneixements antics, especialment dels que no encaixaven en el nou model del món.
I així estem avui en dia, orfes, mancadxs del llegat, de les arrels, que ens farien tenir una base ferma on sostenir allò nou que aprenem i, desmemoriadxs de les nostres, buscant desesperadament aquestes arrels profundes que van més enllà de la raó i la matèria, de lo visible, tangible i mesurable, en les cultures d’arreu del món que han sobreviscut a pesar dels intents d’extermini que, també a elles, els ha professat la nostra.
*Tradicional vol dir: relatiu a la tradició. I tradició és la transmissió, normalment oral, de generació a generació, de fets històrics, coneixements, creences, pràctiques, costums, etc.
