Arboç

L’arboç (Arbutus unedo), un dels fruiters mediterranis per excel·lència. Present només a la conca mediterrània, península Ibèrica i curiosament, al sud d’Irlanda. Planta medicinal, sagrada i font d’aliment, és un dels tresors de la nostra terra  com tants d’altres que tenim oblidats. Veiem una mica que ens pot oferir:

Per començar, el solem pensar com a arbust, però l’arboç, quan el deixem, és un arbre, un GRAN arbre.

Sempre recordaré el dia que vaig descobrir el de l’ermita de sant Bartomeu, al Congost de Fraguerau, a la serra de Montsant:

De cop em vaig fixar en l’escorça d’un arbre d’uns 20 metres d’alçada i per un moment no vaig entendre res. La meva mirada va anar escalant el tronc, i de cop vaig exclamar, jo sola, plantada allí al mig i amb els ulls com taronges mirant cap al cel encoixinat per les seves fulles: Collons! Però si és un arboç!! XD

A l’antiguitat era considerat símbol de fertilitat i renaixement, segurament degut a la seva productivitat i pel fet de ser dels primers arbres en rebrotar de les seves arrels després d’un incendi o tala. També era un arbre protector plantat vora les entrades de les cases, sobretot de la llar i dels infants, contra tot mal com els maleficis, esperits malignes i malalties. Fins al punt que es deia que les serps alimentades amb els seus fruits deixaven de ser verinoses.

Els fruits triguen tot un any a madurar, i per això podem trobar flors i fruits compartint branca. Tenen fama d’indigestos i de  causar així mal de cap, fama que realment no sé molt bé d’on ve. Moltes sabem per experiència que se’n poden menjar molts sense patir cap mal de panxa, i hi ha registres de fa mil anys de què era aliment apreciat a la península.
Hi ha qui diu que és degut al contingut d’alcohol (fins al 0,5%) que desenvolupa ràpidament per fermentació quan el fruit és madur. Però en tot cas això ens portaria una borratxera, no una indigestió. Sigui com sigui, aquesta fama és la que li va donar ja en temps antics el nom d’unedo, que ens indica que no en mengem més d’un. Indicació de la que, com a mínim la canalla, mai ha fet cas.

Medicinalment, els fruits són rics en vitamina C i han sigut usats tradicionalment com a antisèptics, diürètics i laxants en medicina popular.
Les fulles, riques en tanins i unedòsid, també són diürètiques (més que els fruits) i antisèptiques (sobretot del sistema urinari), però són en canvi astringents i aturen les diarrees. Cosa habitual ja que fruits sempre són energèticament més humits que les fulles.

Les fulles també contenen arbutina, agent despigmentant de la pell, ja que redueix la formació de melanina.

La ciència moderna ha descobert que els seus extractes són antibiòtics, antifúngics, antiparasitaris, antiagregants, antidiabètics, antiinflamatoris, antitumorals, antioxidants i espasmolítics.

La mel de les seves flors és força inusual, ja que amargueja. Per variar, és molt menys coneguda que altres mels que se solen utilitzar amb fins medicinals, però les anàlisis mostren que és una de les mels més riques en compostos curatius. Per exemple, és la mel més rica en antioxidants que existeix, sobretot compostos fenòlics i flavonoides. En conté el doble que la molt més famosa (i no autòctona) mel de manuka. És antiinflamatòria, antimicrobiana i antivírica, diürètica, antiasmàtica, antisèptica urinària i millora la circulació sanguínia.

si vols aprendre més coses com aquestes de les oblidades plantes silvestres de la nostra terra, fes un cop d’ull a l’agenda per veure quines tenim programades i troba el curs, xerrada, sortida de reconeixement….en línia, presencial o semi-presencial, que més et convé. Uneix-te a la recuperació dels sabers ancestrals del Mediterrani.

Fonts: