La pràctica més difícil, NO FER RES

Intenta seure còmodament i NO FER RES durant 10 minuts, 15, 20…quants n’aguantaries?

La humanitat moderna sembla que ha perdut la capacitat de, simplement, Ser.

L’ociositat completa ens provoca vertigen, però seguim necessitant-la. Potser per això tenen tant d’èxit les noves tecnologies. Perquè, això si, ens podem asseure i deixar passar el temps mentre llisquem el dit per la pantalla en una farsa d’ociositat que ni omple ni ens deixa descansar.

Quan realment no fem res, és quan podem accedir a la nostra ment completa. Quan la nostra ment conscient està activa, és impossible que s’activi el mode introspectiu (La Xarxa Neuronal per Defecte de la que et parlo més endavant).

La nostra cultura ens ha ensenyat que ens hem de sentir culpables si no fem res. Hem convertit en una virtut el mantenir-se constantment ocupat. El mòbil ens distreu de la culpabilitat i així podem “gaudir” d’una estona de “descans” sense avergonyir-nos de la nostra actitud. Com a mínim mentre ho fem, quan tornem a aterrar i ens adonem del temps que hem perdut el més possible és que la culpabilitat aparegui multiplicada per dos, i això havent-ne obtingut un nul benefici.

Però d’on sorgeix aquesta norma de què cal fer per ser? Segurament del materialisme que impregna la nostra societat, aquesta obsessió amb la productivitat, però potser també de la por que ens fa que, en aturar-nos, ens trobem amb nosaltres mateixos/es.

És això el què ens causa vertigen? Exposar-nos a nosaltres mateixos/es? Si quan estàs amb tu mateix/a ets sents malament, si necessites fugir, no creus que és un tema prou preocupant com per parar-hi atenció?

El matemàtic, enginyer, escriptor i filòsof Blaise Pascal va escriure:

“La infelicitat de l’home es basa només en una cosa: que és incapaç de quedar-se quiet a la seva habitació.”

Deia que els humans actuem erràticament, “com si la possessió de les coses que busquem ens pogués fer veritablement feliços” tot i que “existeix una riquesa infinita en l’autoconeixement, en allò que només es pot fer quan un assoleix certa quietud”.

Si no practiquem la capacitat d’entrar dintre nostre, ens sentim buits/des, i busquem la manera d’omplir aquest buit.

La meditació, la consciència plena, el mindfulness, són les maneres que hem trobat els humans de societats “civilitzades” de no fer res, sentint que estem fent alguna cosa.

Però els efectes positius d’aquestes tècniques es poden gaudir també caminant calmadament i sense un objectiu/destí concret, asseient-se a mirar com passen els núvols, com volen els ocells, el fluir d’un riu o com dansen els arbres amb el vent. Mirant el foc, escoltant la pluja, sentint la pròpia presència.

La Medicina tradicional del Mediterrani considera els nivells de repòs i activitat de la ment i l’equilibri entre ells com un dels factors que determinen l’estat de salut d’una persona. Per això el no-fer és una de les practiques del .

El meu consell és que provis de practicar el no-fer progressivament. El primer dia 5 minuts, els segon 10, el tercer 15… i que calmis la teva obsessió per la productivitat aparent pensant que a tant les disciplines místiques com la ciència han demostrat que no-fer-res millora la salut mental i l’eficiència cognitiva.

Quan la ment no està ocupada en una tasca conscient s’activa la xarxa neuronal per defecte, una manera sofisticada de dir que la ment entra en un estat de divagació, activant la interpretació subconscient, analitzant lliurement la informació rebuda en l’estat conscient, i creant connexions. I només deixant que això passi de manera recurrent en la nostra vida, podrem utilitzar tot el nostre potencial.

“T’adverteixo siguis qui siguis, tu, que vols sotjar els arcans de la Natura, que si no trobes dins teu allò que busques, tampoc podràs trobar-ho fora. Si tu ignores les excel·lències de la teva pròpia llar, com retens trobar-ne fora? En tu es troba ocult el Tresor dels Tresors. Home, coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’univers i els déus.”

Inscripció de l’Oracle de Delfos.

 

Quant a El Jardí de les Bruixes

Silvestre!
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a La pràctica més difícil, NO FER RES

  1. Maria diu:

    Què ben escrit, és un articulàs!

  2. Ester diu:

    M’ha agradat molt el que dius de la “xarxa neuronal per defecte”, sempre havia sentit parlar d’ella com algo negatiu mentres jo ho percebo com positiu.
    Article molt interessat, gràcies!

  3. Maria diu:

    M’agrada, just avui parlàvem del ser I del fer.

  4. Bet Suero diu:

    ets una artista Anaïs!!!bravoo👏👏🌷🌸💚🌿🌾🍂🌼

Respon a Maria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.